Publicitat
Oci i cultura

Les torres, sentinelles d’estiueig a l’antiga

La torre del Marquet de les Roques fou reformada l’any 1896 per la família industrial Oliver, a la Vall d’Horta / LLUÍS FRANCO

Eren estiuejants. Es podria considerar l’avantsala del turisme. I el Vallès en va ser un dels referents.

Parlem del concepte d’estiueig tradicional, que neix cap a la dècada del 1870 a Catalunya de la mà de la revolució industrial; que tindrà l’època daurada a les dècades del 1910 i 1920, amb l’extensió de la línia d’FGC i que s’interromprà per la guerra civil.

“Els fabricants i prohoms volien sortir de les ciutats, que eren espais insalubres”, explica l’historiador i divulgador Josep Alavedra. “Hem de pensar que les ciutats eren plenes de xemeneies i fum i no s’hi podia respirar; que no hi havia clavegueram…”, afegeix.

Per això, l’alta burgesia cerca el contacte amb la natura. “De fet, aquest estiueig està molt marcat per la salut. Van als pobles buscant respirar aire fresc i prendre aigües naturals”, diu Alavedra. De fet, en molts de casos eren recomanacions dels metges de l’època. “Ara bé, ens estem referint només a l’alta burgesia, als amos dels vapors i tallers”, matisa Alavedra.

Les torres

I és així com el Vallès començarà a veure com es construeixen les torres, considerada la típica casa d’estiueig vallesana. El seu creixement, però, està del tot marcat pel ferrocarril. “Llavors no hi havia pràcticament carreteres, era el tren el que vertebrava el territori”, diu Alavedra. L’actual línia R4 de la Renfe de fet és molt antiga. Arriba a Sabadell l’any 1855.

Comencen a néixer les torres a Montcada i Reixac, que per la proximitat amb Barcelona esdevé un lloc predilecte. “Hem de pensar que Montcada no estava trinxada com ara, creuada per autopistes i trens i sobreconstruïda”, diu Alavedra.

El fet és que la proximitat amb la muntanya li donava algunes fonts d’aigua i la separació de Barcelona (tot i que petita) evitava que hi arribessin els fums. “Montcada és una gran desconeguda”, elogia l’historiador.

Les següents torres s’alcen a Cerdanyola, que esdevé en el gran municipi d’estiueig del seu moment. “Cal imaginar-se com seria la plaça del Vallès en aquell moment, tota verda sense construccions”, posa Alavedra com a repte.

Al nord de Sabadell

I si aquestes són les destinacions dels prohoms barcelonins, la burgesia sabadellenca optarà per municipis de la contrada, com Matadepera, Castellar i Sant Llorenç Savall. Allà, a la Vall d’Horta, és on la família Oliver construeix la seva torre, coneguda com el Marquet de les Roques. El mateix Pere Quart deixa escrit que els seus records d’infantesa més bonics són viscuts allà.

Però també es fan torres dins la mateixa ciutat. Com el barri de Torre-romeu. “És l’alcalde Silvestre Romeu, cap al 1910, qui es construeix la seva torre a l’altra banda del riu Ripoll, on se suposa que no arribaven els fums”, explica l’historiador.

D’aquí el nom del barri, si bé després arriben les migracions interiors espanyoles i es configura un barri humil i d’autoconstrucció.

També hi haurà la torre dels Penedès, dels Segarra… Els Buxeda… “De totes maneres, a diferència dels prohoms de Barcelona, els fabricants de Sabadell es quedaven a viure dins la ciutat: com Turull, que darrere la casa tenia el vapor; o la família Oliver, on ara es troba el Casal Pere Quart”, explica Alavedra. També al barri de Can Rull creix la torre, l’any 1928, de Lluís Companys i Jover.

Ferrocarrils catalans

Però és quan s’inaugura la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (conegut com l’elèctric), quan esclata veritablement l’estiueig al Vallès. Any 1930. I és que és el tren la forma de comunicació i mobilitat (en què les famílies viatjaran amb les minyones).

Al llarg de les vies neixen nuclis com Valldoreix i Bellaterra. Sant Cugat també s’omple de torres. I si bé la guerra civil trenca aquesta dinàmica. Quan es recupera en els anys 50, a poc a poc va adquirint un caràcter menys elitista. Es fan urbanitzacions vora les torres que abans estaven aïllades, però que van quedant integrades en la trama urbana.

El moviment migratori també potencia les casetes d’autoconstrucció entre pinedes, de forma que d’urbanitzacions burgeses es transita cap a urbanitzacions populars.

I malgrat que tot aquest estiueig fa temps que va acabar majoritàriament, hi han quedat els exemples d’arquitectura (tant noucentista com, especialment, modernista) dels quals es fan rutes guiades. Unes torres que són sentinelles del que un dia fou l’estiueig. I ara en diem “a l’antiga”.

Publicitat
Comentaris
To Top