[Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Aquests dies he liquidat l’impost de successions d’uns clients que van perdre la mare per la Covid. Amb la legislació anterior el mes de maig del 2020, la família hauria pagat 91.000 euros per aquest impost; amb l’actual, ha hagut de pagar-ne 305.000. Com podeu observar, l’increment en el tribut que grava els heretaments, aplicat, oportunament, en el context d’un rècord de mortalitat a causa de la pandèmia, és espectacular. Cadascú que n’extregui les seves pròpies valoracions ètiques.
Com és sabut, si la difunta hagués residit a la comunitat de Madrid, el cost per a la família hauria estat pràcticament nul. De la mateixa manera, la senyora tampoc hauria hagut de pagar allà els 8.000 euros en concepte d’impost sobre patrimoni que pagava anualment aquí. La setmana passada, Ayuso va anunciar la supressió dels darrers tres tributs propis autonòmics vigents allà; aquí, en mantenim quinze, amb un cost fiscal per a empreses i particulars de 677 milions anuals, segons l’últim informe del REAF.
Avui dia, les regions competeixen entre elles per captar i retenir el talent. La pressió tributària és un element rellevant a l’hora de decidir emplaçament on invertir i lloc de residència. El diferencial actual amb Madrid és insuportable. No seré jo qui enalteixi el model econòmic de Madrid, però sí que cal reconèixer-los una cosa: ells tenen un model clar i el segueixen de manera coherent. A Catalunya, en canvi, sabem realment cap on volem anar?
La resposta és no, tal com ha evidenciat el desgavell de l’ampliació de l’Aeroport del Prat. En el disseny d’una infraestructura estratègica d’aquest calibre, Govern i sector empresarial han de seure, acordar una proposta conjunta i defensar-la amb fermesa davant de qui calgui. Ara bé, quan no hi ha consensos ni en el mateix Govern…
Vivim moments d’alta complexitat i les transformacions econòmiques que ens esperen comportaran costos socials importants. Aquests costos seran més digeribles per la població si tenim un horitzó, un relat comú, un port on arribar. Cal, amb urgència, trobar un model de desenvolupament econòmic compartit. Altrament, entre l’enorme pressió tributària i els cants de sirena del decreixement, a Catalunya només hi quedaran, xipollejant plàcidament, els ànecs de La Ricarda.
