[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
La clau de volta del debat Catalunya – Espanya és el concepte d’equitat. El debat no és en el nostre terreny (autodeterminació) sinó en el seu (constitucionalisme). Però les conseqüències són i seran el camí que propicia el nostre exercici de l’autodeterminació.
Quan un ciutadà paga IRPF a partir de 12.000€ nominals, representa que ho fa a partir de 11.000 a Catalunya (País Basc o Madrid), i a partir de prop de 14.000 a Extremadura (Múrcia…) mesurat en termes de cost de la vida, és un diferencial del 34% entre extrems. Cal tenir en compte que pagues això de més i, alhora, ho reps de menys, els diferencials se sumen, res menor. L’efectiva diferent pressió fiscal només es resol si el repartiment dels ingressos fiscals no és nominal sinó en funció de l’esforç fiscal. Si hi afegeixes que algunes regions són profundament subvencionades, que altres s’escapen per forals, o que Madrid obté el doble de recursos públics per fet de ser propietària de l’aparell de l’estat, llavors la situació empitjora. I el mateix val per a la inversió en infraestructures: un estat no pot ser discrecional perquè ha de garantir la mateixa aportació en dotació a totes les seves regions. El fer actual no és una política més entre les possibles, sinó directament injustícia. No serien admissibles excessives diferències entre regions en places escolars i hospitalàries per habitant, però en Autovies, Rodalies i en l’Espanya radial l’estat pot ser plenament irracional, de plena subjectivitat política sense cap contrast. Ens queixem del maltractament però no el denunciem amb tots els recursos polítics i legals. La denúncia, però, ha de ser documentada, no simplement expressada.
En el debat de la igualtat de la ciutadania se’ns llença a la cara que les posicions sobiranistes catalanes són la recerca d’un privilegi i l’acusació ens la fa tot l’arc parlamentari espanyol (Vox, PP, C’, PSOE), potser només amb l’excepció dels Comuns. És ridícul que aquest argument no es capgiri com caldria, perquè la situació és clarament la inversa. I el dret a la secessió parteix, en una de les seves motivacions internacionals, del maltractament econòmic. L’hauríem de saber demostrar més enllà de la queixa.
La pregunta a l’Estat en la taula de negociació és: està disposat l’Estat a practicar la plena equitat en les seves relacions amb Catalunya? L’equitat és la igualtat amb el matís afegit de donar suport a qui més ho necessita (solidaritat) però també amb el reconeixement a qui més s’esforça. I no és un recurs literari, és un imperatiu que l’estat ha de demostrar continuadament. Està l’estat disposat a l’auditoria de la seva equitat?, està obert a compensar les inversions degudes i no fetes? Si la subsidiarietat és norma obligada en un estat compost i europeu, llavors tota gasiveria en la descentralització, reforçada per una Espanya radial, se situen al marge del dret. Ho poden reconèixer?
L’equitat no és solament un afer econòmic encara que aquest camp ho il·lustri molt bé. Quina és la diferència entre nacionalitats i regions, prevista a la constitució i mai no desenvolupada?. Perquè oficialment s’anomena “espanyol” a allò que en la constitució se’n diu llengua castellana i que són espanyoles el conjunt de les seves llengües?. Una cultura constitucional correcte respectaria el pacte inicial i retiraria l’ús abusiu del terme espanyol per a fer del castellà una hegemonia no constitucional. Com es desenvolupa per part de l’Estat la protecció ordenada per a les diverses llengües?
Economia i llengua són només una part del problema, el qual podem estendre a altres camps, com la judicatura, les mutacions constitucionals de la seva lectura consolidades per part del TC, etc., però si bé no cal treballar la totalitat del marc de discriminació, cal fer-ho en aspectes essencials que posin la força de la pregunta a la part catalana i l’exigència de la resposta en l’Estat.
Que tot això ja ho sabem? -és bastant cert. Que és repetició? -doncs no, entre altres coses perquè el nostre país (govern, parlament i societat) no ha fet la feina del tot, i aquesta és, el llibre blanc de l’objectivació del greuge.
La prova de càrrega a la qual sotmetre l’estat espanyol és mesurar i fer explícita la seva capacitat/incapacitat per a ser equitatiu. Una prova, una exigència, que s’ha de realitzar amb rigor i que només un estat digne la superaria. La qualitat democràtica no és un afer marginal, un simple matís, sinó que és el centre de la qüestió.
