[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Vaig llegir com sempre amb atenció l’article de Joan Brunet “Dues notes” el passat dijous 9 de setembre. Brunet deia: “demà passat celebrarem la Diada Nacional de Catalunya que, malauradament i des de fa una pila d’anys, ha deixat de ser la festa unitària i reivindicativa que abans havia estat”. No té raó, als darrers anys (abans del Covid) han estat els més reivindicatius. I unitaris no hi havien estat en el fons mai. La dreta espanyolista mai han reivindicat res pel país. A L’assemblea de Catalunya qui hi havia?
Continuava: “En qualsevol cas, si ens cenyim al que està passant dins l’independentisme i que en propicia la seva divisió, descobrirem que darrere l’ideari emocional independentista està mancat d’un projecte polític nacional i sobretot social consistent.” Brunet, al meu parer no té raó. En primer lloc titllar l’independentisme coma producte emocional, em sembla un menyspreu a les opinions dels altres excessiu. Jo no crec que la gent com ell que volen pertànyer a Espanya ho facin per raons emocionals, sinó raonades i raonables. En segon lloc perquè el projecte de l’independentisme es fer el mateix que es va fer a Gran Bretanya amb Escòcia i al Canadà amb Quebec: un referendum. I es clar aquí només se sap fer espanyols a hòsties. Mai ningú s’ha plantejat fer un referèndum per pertànyer a Espanya i guanyar-lo? Al negar-se a fer el referèndum admeten la derrota i l’absència d’un projecte nacional català. Sobre la proposta social segurament tots estarem d’acord en que ha estat una de les causes de la pràctica desaparició de la Internacional socialista a Europa i de l’esquerra en general. No és un problema català.
Però el problema de fons que no explica Brunet es que qui s’ha quedat sense projecte han estat dels federalistes. La sentència del Tribunal Constitucional no va anar contra l’independentisme, en aquell moment era del 13%, va anar contra el projecte federal del PSC (més ERC i ICV) dels presidents Maragall i Montilla. L’extrema dreta incrustada als aparells de l’estat profund i liderada ara per Felipe VI, ataquen la possibilitat de caminar cap un tebi federalisme. I des d’aquell dia el federalisme va repetint allò que el TC els va dir que no podia ser. Els federalistes estan en estat de xoc des de 2010 i els independentistes en estat de xoc des de el 2017. Creien que el regne d’Espanya tenia molta més qualitat democràtica que la que té. Tant els federalistes com els independentistes han d’assumir el fet que el seu principal obstacle és el rei.
A Catalunya en el fons no hi ha massa divisions, hi ha un 80% de republicans, uns pocs que creuen en ovnis i després una xifra ínfima de monàrquics. Només falta que els federalistes facin gala de les seves tradicions pimargallianes i ajudin a proclamar la república. Fer veure que és possible el federalisme és pura entelèquia. El rei no vol, es començà a fer un referèndum a Catalunya i se’n fa un a Espanya sobre monarquia o república. De fet, si no fos pels Lesmes i Marchenas el rei actual seria imputat per corrupció, per això s’hi fa tantes fotos. Era el segon beneficiari de molts milions en un compte a Suïssa en una societat panamenya. De veritat que amb 53 anys no sabia res de la corrupció del seu pare, del seu cunyat de tots els seus parents que cobraven amb sobres plens de diner negre? Que Corina li va muntar el seu casament?
La monarquia es essencialment antisocialista, excepte amb Felipe Gonzàlez, es clar, “cazaban ratones juntos”. I si fem caure plegats al “preparao”?
