Publicitat
Ciutat

Jofre Llombart: "No trobo a faltar el despertador"

El periodista de Sant Cugat va començar la seva carrera professional a la ràdio i al diari d’aquest municipi vallesà, des d’on va cobrir informacions de tota la comarca i, per tant, també de Sabadell

Jofre Llombart, a la redacció de Diari de Sabadell / D.S.

El periodista de Sant Cugat Jofre Llombart (1975) va començar la seva carrera professional a la ràdio i al diari d’aquest municipi vallesà, des d’on va cobrir informacions de tota la comarca i, per tant, també de Sabadell. Durant vuit anys ha estat la segona veu d’El món a Rac 1, amb Jordi Basté, i actualment és el secretari de Difusió de la Generalitat. El pas a la gestió pública, coincidint amb el final de la pandèmia, arriba amb una altra novetat per part de Llombart: presenta Hi havia una vegada un cos, el format en llibre del conte oral que es va inventar durant el confinament per ajudar els seus fills a relaxar-se i dormir (que es presentarà en breu a La Llar del Llibre).

Quan vas saber que volies ser periodista?

De petit, de molt petit, a casa meva hi havia un radiocasset que tenia una cinta que podies gravar. Jo em gravava retransmetent coses o fent entrevistes. Quan no podia enganyar la meva germana per fer-li l’entrevista m’inventava un personatge i jo feia de periodista i de personatge… això amb nou o deu anys. I mai vaig baixar d’aquest barco.

Llegint la teva biografia de Twitter la pregunta és obligada: hi ha periodistes que no són bones persones?

Els periodistes tenim mala fama de ser -i ho hem de ser- una mica bitxos, malpensats, cínics, amb molt d'humor negre perquè, sinó, hi ha certes notícies que si no tens la pell una mica dura en forma d’humor negre no pots fer, ens agrada el mateix tipus d’humor que a vegades la gent no entén… i com que tenim aquesta mala fama vaig posar això: ‘Periodista però bona persona’.

Com recordes els inicis quan vas començar a treballar a Sant Cugat?

Vaig començar a treballar a Ràdio Sant Cugat i al cap de molt poc em van dir si volia escriure al Diari de Sant Cugat. I al cap de molt poc El Punt se'n va anar de Sant Cugat que és quan el diari es deia Els 4 cantons i s’ho va queddar només l’empresa local del Ramon Grau, que em va demanar si volia ser el director del diari, i jo tenia 19 anys! Feia llançats, compaginacions i de tot una mica.

Què et va donar aquesta mili en el periodisme local?

Tot. Tot. La llicenciatura de Periodisme eren quatre anys. Primer, segon i tercer els vaig fer en tres anys, i quart en tres anys. Què va canviar? Que vaig començar a treballar. I ho tornaria a fer. Tornaria a trigar sis anys per treure'm la carrera a canvi d’haver fet aquesta mili a la ràdio i al diari.

Em van donar foc real perquè a la universitat era tot teoría i la ràdio i el diari eren la vida real. Estant a Ràdio Sant Cugat feia de corresponsal del Vallès Occidental, amb la qual cosa cobria la zona Sabadell. Vaig cobrir l'anunci d'Antoni Farrés dient que deixava de ser alcalde i ho recordo, era un dinar de Nadal i a les postres va ser aquest anunci.

Ja a Catalunya Ràdio vas fer de corresponsal a Madrid.

Primer vaig estar a la redacció de Barcelona i al cap d’uns anys vaig anar a Madrid. Va ser un gran aprenentatge, també s’hi aprèn molt. Des del punt de vista informatiu Madrid és una jungla on hi ha molts mitjans competint per les mateixes notícies.

Davant d'això pots fer dues coses, ser el més xulo del barri, que no és el meu estil, o fer bons amics, que és el que vaig acabar fent, amb altra gent que no volia ser la xula del barri. Ho recordo amb molta estima perquè hi vaig aprendre molt. Tinc la sort que a cada etapa de la meva vida professional surto coneixent més coses que quan havia entrat. Per mi això és una sort i la loteria ja m’ha tocat unes quantes vegades a nivell professional, més de la mitjana, i puc estar molt content.

Què significa treballar amb Jordi Basté?

Un gran aprenentatge. Quan vaig començar a treballar amb ell jo ja portava quasi vint anys treballant al món de la ràdio, i quan et penses que ja ho saps tot vas a treballar amb ell i de nou tornes a aprendre moltes coses. És una gran sort.

Vaig estar vuit anys colze a colze amb ell i fins l’últim dia tenia la sensació que estava aprenent coses noves. A banda d’una amistat que perdurarà tota la vida.

Després de vuit anys com a subdirector d'El Món vas passar a ser subdirector de RAC1. Què et va agradar de passar de la redacció al despatx?

La gràcia és que la matèria primera continuava sent la ràdio, no des del micròfon però sí des de la gestió de continguts. I aquí altre cop el que deia de l’aprenentatge. Havia de parlar amb el Toni Clapés, l’Albert Om, l’Agnès Marquès, el Xavi Bundó, els Oscars, saps què és que la teva matèria primera de treball sigui aquesta i dir ‘escolta, avui hi ha una roda de premsa de la pandèmia, potser que tallem… o ara anem a pensar La ràdio cap per avall’, etc, parir aquestes coses amb aquest hall of fame és un regal.

Trobes a faltar estar davant d'un micròfon?

(Riu). De tant en tant sí perquè té aquell cuquet. El problema de trobar a faltar les coses és si les trobes a faltar des del punt de vista de la nostàlgia, com és el cas, o de la necessitat, de no poder viure sense això. No trobo a faltar el despertador després de vuit anys llevant-me a les quatre del matí.

Quina és la salut del periodisme avui?

Molt forta, la necessitat de saber coses, informar-te, etc. Malgrat tenir una feina molt relacionada amb els mitjans de comunicació, necessito informar-me per saber què ha passat i continuo tenint la informació a l’abast. Ara amb la digitalització a més ha millorat l’oferta, que crec que pot ser una cosa molt bona.

Has estat professor a la UAB i ho ets de l’escola Radiofònics, perquè és important que professionals en actiu també tinguin un peu al món acadèmic.

Perquè no pot ser que la universitat es quedi només en el pla teòric. Està molt bé que faci classes gent que durant una part del dia es dedica a la professió i després ha d’ensenyar. No amb el periodisme, crec que hauria de ser així amb tot.

Crec que a vegades la universitat peca massa de teoritzar, tot i que s’està posant les piles. I a vegades també tenim una idea mal concebuda, amb mala fama, de la Formació Professional que crec que és cap on s’haurien d’orientar bona part dels coneixements del mercat laboral.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top