Emma Garcia va anunciar que deixava la competició professional fa menys de dues setmanes. La nedadora artística es retira després d'aconseguir l'anhelat or al duet mixt de l'Europeu de Belgrad el passat mes de juny i, ara, emprendrà una nova etapa de la seva vida enfocada al món empresarial. En aquesta entrevista, la sabadellenca repassa la seva trajectòria amb una desena de medalles en grans competicions, els motius de la retirada i quins reptes afronta en la nova experiència fora de les piscines.
Com estan sent aquests primers dies des de l'anunci que et retiraves?
És estrany perquè és com si hagués acabat la temporada i tingués les vacances, perquè al final és com molt recent. Però bé, és que no he parat de fer coses també. Literalment fa menys de dues setmanes i no he parat a pensar-ho encara. No estic assimilant.
Quin és el motiu d'acabar ara?
El passat setembre vaig començar una mena de màster a nivell empresarial i vaig iniciar un projecte. Al principi ho anava compaginant. Ara ja he pogut desenvolupar tota la idea que és la creació d'un programa per acompanyar la gent a fer una transició al veganisme, a un estil de vida saludable i a implementar aquesta filosofia en l'esport i l'activitat física. La intenció és, en el dia a dia, crear una comunitat a nivell de veganisme perquè el pas costa molt de fer si realment estàs sol, però volem mostrar que hi ha més persones en aquest punt i que volen anar per aquí.
En aquest sentit, t'has convertit en una referent dins el veganisme i l'esport d'elit. Suposo que és molt més fàcil vendre aquest producte quan la cara visible és un dels grans exemples que pot funcionar.
Sí, ja em deien que havia de saber aprofitar molt la meva marca personal perquè al final és única. És veritat que l'autoritat ja la tinc, la gent al final confiarà més fàcil amb mi en aquest aspecte perquè jo he demostrat que pots arribar a competir a l'elit sent una persona vegana.
Veient el projecte i les idees clares que mostres, tenies clar que a final de temporada et retiraries?
És un tema que em motivava molt fins al punt que estava dissabtes sencers des que acabava l'entrenament fins a les dotze de la nit i no m'assabentava que havia passat el temps. Al final, vas fent i vas veient que la vida et porta per altres camins i ho has de saber veure. Vaig començar la temporada pensant que potser podia estar dos anys més, fins al Mundial de Singapur del 2025, però entre una cosa i una altra tot ha avançat molt de pressa i ara ho tinc molt fresc. A més, pel que fa al mercat ara és un molt bon moment i respecte a la competència, l'única que tinc són els meus dos mentors, que són amics meus i que a més a més m'estan ajudant.
L'or de Belgrad ha estat la culminació a tota la feina d'aquests anys. Ha influït en alguna cosa en la teva decisió?
Realment no, perquè, en el moment, jo estava a l'Europeu i encara no havia comunicat res, perquè no ho tenia decidit al 100%. De fet, l'or em va fer pensar a tirar enrere i dir: i si no és el moment de marxar perquè podem aconseguir grans títols. Com a mínim sí que m'ha servit per guanyar la medalla que tant em costava, que tant se m'havia resistit.
Finalitzes la teva carrera, però ho fas el més amunt possible. A part de Belgrad, també vau guanyar l'or a les dues últimes proves de les World Series, en total tres seguits.
Ha estat com tancar-ho de la millor manera, realment. Jo sabia que no volia, en el moment que toqués retirar-me, haver fet una decadència. Això sí que ho tenia molt clar. Però bé, les entrenadores, les companyes, em deien que encara podia donar un nivell més alt i ha estat complicat. Igualment, com estic al Comitè Europeu sé que no estaré desvinculada i per aquesta part estic tranquil·la i també m'ha ajudat a donar la passa.
Veient aquests resultats, fa més ràbia l'inici de temporada on et vas perdre el Mundial per una qüestió de temps de recuperació?
Va ser dur perquè estava allà i podia competir perfectament, però que potser no estava al meu màxim nivell i, al final, aquesta seguretat que transmeto jo, que tinc l'experiència que els altres no tenen, era com més difícil de donar en aquell moment pel que havia passat, era superrecent i tampoc podíem arriscar molt. A vegades, per més que treballis i que t'esforcis, no surten les coses i tot són aprenentatges. M'ho vaig prendre com un creixement personal.
Va ser complicat el moment que et van comunicar que no competiries?
Vaig passar com per les fases del dol, però sí que és veritat que la de no acceptació va ser bastant lleu perquè al final sí que era com conscient de tot el que hi havia darrere. Sabia que era una possibilitat bastant real. Ja a les últimes setmanes, quan vaig començar a fer una mica l'esprint, ja vaig veure que òbviament les hores que tenia d'entrenar amb el Dennis no donaven per arribar al 100%. Jo els vaig ser sinceres i els ho vaig dir. En part vaig agrair una mica la decisió de dir, és que jo ara mateix si m'hagués de tirar a l'aigua tampoc estaria tranquil·la i segura. Que hi ha coses que m'han fet ràbia, també, perquè al final potser si s'hagués gestionat de manera diferent, hauria tingut aquesta seguretat que tinc sempre, però sí que era massa just. Ens van faltar hores.
Quin és el temps que sol necessitar un nedador artístic per preparar-se en condicions per a un Mundial?
Tota la temporada. Realment les altres proves són com la preparació de la competició important que en el meu cas és el Mundial. Vaig poder entrenar només un mes abans de Doha. Per posar en context, jo em lesiono a l'octubre de l'esquena i em passo una setmana sense moure'm del llit. Després estic dues setmanes que em podia moure, però molt poc i tirant-me a l'aigua amb flotador. En aquests casos, el cap a vegades és pitjor fins i tot que el físic perquè penses que t'estàs perdent tot i saps que vas a contrarellotge.
Suposo que en això també juga un paper important l'experiència de portar anys a la competició d'elit.
Clar, quan tens 17 o 18 anys penses que potser estàs perdent l'oportunitat de la teva vida. Quan has viscut més experiències, competicions i lesions ho afrontes diferent. Saps racionar aquests sentiments i gestionar el teu cos, pensar: potser ara no he de forçar perquè si no d'aquí a dos mesos estaré pitjor. En aquests moments és quan el bagatge i experiència t'ajuda a tenir la ment freda i decidir el que és millor, encara que sigui difícil.
Va ser un inici de temporada complicat, però l'has acabat a l'altre extrem. Com va ser l'experiència de Belgrad?
Nosaltres sabíem que estàvem entre els grans candidats, però tampoc ens volíem posar pressió extra. A més, amb el nou sistema de puntuació sabíem que si sortíem molt excitats ens
podia penalitzar perquè ara tot el que declares al jurat, ho has de fer. No pots morir a mig exercici perquè si no la nota és directament un 0. Llavors teníem aquest sentiment que si ho fèiem bé teníem moltes opcions d'aconseguir l'or, però alhora una prudència i sang freda per fer tot com i quan tocava.
[caption id="attachment_309525" align="aligncenter" width="700"]
Més d'un lustre d'èxits internacionals. /Ll.F.[/caption]
Fent un repàs general de la teva carrera, t'has erigit en una de les grans precursores del duet mixt, tant a Espanya com a nivell internacional. En un esport associat a les dones i on el "camí fàcil" és fer rutines per equips, per què vas decidir apostar per aquesta disciplina?
M'ho va proposar una entrenadora en el seu moment i jo venia d'una temporada bastant difícil amb l'equip perquè m'havia lesionat i estava una mica baixa d'ànims. Deia que no podia més i que ho volia deixar. Jo em portava molt bé amb el Pau i em van dir que hi havia el projecte del duet mixt. Per hores d'entrenament, no podia estar una persona que estigués dins l'equip. Vaig anar a provar i jo també sabia que era una lluita diferent, que no pots estar als Jocs i que, al final, és això: vas obrint camí perquè algú ho ha de fer. També sabia que amb el Pau aprendria molt també, ens havíem conegut aquí al club, que havia sigut entrenador, i va ser com, entesos, provarem i ja em vaig enganxar.
Vas començar amb el Pau Ribes, vas continuar amb el Fernando Díaz del Río i has acabat amb el Dennis González. Què t'ha aportat cada parella?
Amb les tres el rol ha estat similar perquè sempre he estat la que 'tira del carro'. Amb el Pau tenia molt bona amistat i ell ja havia estat en competicions internacionals, llavors podia aprendre molt de la seva experiència. En l'àmbit tècnic era tot més lent perquè tenia unes qualitats molt diferents del Fernando i el
Dennis. No era flexible llavors jugàvem més amb mi i la seva força. El Fernando vam estar només tres competicions, però encara tinc bona relació. Quan ens truquem estem dues hores parlant. És un noi molt maco i que tenia una flexibilitat innata espectacular, però estava una mica descentrat. Era molt jove i havia marxat de casa i sempre és complicat. Al final, la parella no va tenir molta continuïtat perquè va decidir deixar l'artística. I llavors, el
Dennis és com el meu germà petit. Ens portem molt bé. Els dos tenim els objectius claríssims i no ens importava haver de fer mil hores d'entrenament. És una persona molt autoexigent i quan tu també ets així, és un regal trobar una parella així. Ric molt amb ell, a més. Sabem molt bé quan són els moments de fer broma i quan els moments d'estar seriosos. Tenim una molt bona relació.
Precisament per aquesta aposta que vas fer amb el duet mixt, no has pogut estar en uns Jocs perquè la disciplina no és olímpica. És l'espineta que et queda?
Sí, sí, totalment. Però des que vaig començar amb el duet mixt, he tingut molt clar que l'objectiu era que estiguessin inclosos en els Jocs Olímpics i que seguiria lluitant per això. Encara que jo potser no nedi, vull que la gent sí que pugui. És un repte que jo em vaig ficar i el tinc allà per continuar lluitant des del Comitè de la LEN.
Es parla que ho podria ser a Los Angeles 2028, en el moment que això passi, també ho veuràs com un triomf personal?
Sí, serà, en part, nostàlgic perquè, ostres, haver sigut la primera persona a nedar al duet mixt dels Jocs Olímpics és històric, no? Però igualment, saber que has format part del procés i que en part gràcies a tu s'ha aconseguit també és preciós.
Sobre els Jocs, coneixes tot l'equip d'artística, quines possibilitats veus a París per a elles?
Jo sé que s'ha fet molt bona feina, han treballat moltíssim i tenen moltes ganes. Venim de dos mundials que han estat molt bé, i crec que ha pogut ser un impuls per elles. Tenen molta il·lusió totes per competir i realment amb el sistema actual tot és una incògnita. Ja tinc moltes ganes de veure totes les rutines dels equips perquè durant el Mundial i l'Europeu s'han anat guardant secrets en la recamara.
A la convocatòria hi ha la Txell Ferré, la primera nedadora artística formada al CN Sabadell que estarà en uns Jocs. Com de partícip et sents del creixement dels últims anys de la secció i d'aquest èxit que es veu reflectit especialment en vosaltres dues?
Per mi és un honor. Me'n recordo quan era més petita, de parlar amb ella, i ara també sempre que em veu m'abraça i em pregunta. Al final, aquest vincle que crees primer quan et veu com a referent i després també com a companya. Saber que has estat una mínima ajuda perquè ara ella sigui als Jocs, omple molt. Ha fet en pocs mesos una transició molt forta i ja li he dit que si necessita alguna cosa, sobretot a nivell psicològic, que la puc ajudar en tot. Realment, ella creia que, per edat, encara no li tocava viure aquesta experiència, però no ha de desaprofitar aquesta oportunitat i si ha de ser serà i si no serà un aprenentatge.
[caption id="attachment_309659" align="aligncenter" width="700"]
Emma Garcia s'ha convertit en una autèntica referent de la natació artística. /Ll.F.[/caption]
Són sis medalles en Europeus, tres en Mundials, una en Jocs Europeus i una trentena en World Series. Suposo que és complicat, però si t'haguessis de quedar amb un moment?
Te'n podria dir tres. La plata de Fukuoka per ser la primera medalla del duet mixt espanyol en un Mundial, l'or de Belgrad perquè se'm resistia el títol des del 2017, i era una espineta, i jo ja sabia que era l'última oportunitat i també el meu primer Mundial amb el Pau.
I amb un de negatiu?
El moment més crític va ser quan vaig estar a punt de deixar-ho tot. Va ser abans de l'Europeu de Glasgow, el 2018, i feia un any que estava al CAR i m'ho vaig replantejar tot. Va ser un moment de dir no puc més. Per sort ho vam poder reconduir i va desembocar en la meva decisió d'apostar pel duet mixt. I també et diria quan em vaig quedar fora del Mundial de Doha, per com va anar tot.
