Publicitat
MARC ARGEMÍ

La vida en un xip

[Marc Argemí, periodista]

“Potser compensaria aturar-ho tot uns mesos, fer net, i tornar a arrencar després”. Això em comentava aquesta setmana, visiblement amoïnat, un empresari coneixedor de la crisi dels xips semiconductors. Sí, ja saben: en aquests moments tenim la vida de diverses indústries penjant d’un xip. Miners de criptomoneda, fabricants de cotxes i electrodomèstics, telefonia i legions de gamers tenen en comú una dependència d’un producte -el xip- que, ara mateix, no es produeix a prou ritme. Factories com la SEAT fa mesos que s’aturen per dies. I la raó és, pura i simplement, que falta aquesta diminuta peça per enllestir els automòbils. Les tensions en tota la cadena de valor estan que treuen guspires.

I mentre pensava en com això de les dificultats d’abastiment de les fàbriques de cotxes afectarà a les butxaques d’una bona colla de gent, un amic entès en la indústria alimentària em pronosticava un 2022 difícil... precisament pel mateix, per les dificultats de trobar les matèries primeres. Sí. Del plàstic per fer paquets, a l’alumini pel tancat d’un porxo. Estem sortint de la pandèmia amb les ganes de consumir d’abans, però en canvi la fàbrica del món no pot atendre les nostres peticions. I mentre l’oferta fa el que pot, els preus s’estan animant al ritme de la demanda.

La situació té el seu què, perquè -segons com es miri- estem en un dels moments en què la roda de hàmster del consum depèn més de nosaltres que d’una indústria musculada que ens empenyi a crear-nos més i més necessitats. L’equilibri de l’oferta amb la demanda es podria recuperar ràpid si aquesta segona es modera. No crec que passi, pel mateix motiu que el hàmster no surt de la seva roda: perquè no sabem com sortir-ne. La roda ha de girar. Per paradoxal que sembli, el paradigma del consum és tant poderós que ni quan l’escassetat és voluntària no deixa de veure’s amb cert aire d’estigma social. Anem amb el xip que l’estatus és posseir, la sobrietat en la despesa sembla una actitud estreta i trista i, per contra, el consum seria l’expressió de l’alegria.

Al capdavall, tot plegat, això ho sap tothom, és una fal·làcia, perquè tots sabem que les coses que més omplen i que més valorem en la vida mai no es poden comprar. El consum pateix d’un problema d’expectativa: li demanem un retorn que mai no podrà donar. Ni els amics es compren, ni la felicitat t’arriba dins una pastilla o una ampolla de whisky escocès. Això que dic -que el diner (gastat en coses) no dóna la felicitat- sembla un lloc comú que pot recordar qualsevol influencer amb un excés de lectures d’autoajuda, un canal de YouTube amb milers de seguidors i un nivell de consum més alt del que es pot permetre la major part dels seus espectadors.

Però, malgrat tot, la punyetera veritat és aquesta. Una veritat que es toca quan una persona que estimes surt d’un càncer, quan recuperes el somriure d’una reconciliació llargament buscada, o quan mires els ulls d’alegria d’aquella nena que ha après a caminar; quan -al caure la nit- et preguntes per quines són les millors coses de la vida i t’adones que, fet i fet, no ho són, de coses. Potser sí que la vida penja d’un xip, i podríem aprofitar per renovar-lo.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top