Un triangle d’amor sustenta La vida autèntica. Són d’aquí i d’allà. Però sobretot no són el model mainstream de guaperes. “Les persones bones són més interessants que els guapos”, diu Montse Barderi. “Si no, la gent se’ns acabaria massa ràpid”. I en època daurada de fer veure que som guapíssims a les xarxes, sembla que el vessant humanista o fraternal “no es vegi a Instagram o Twitter”.
Són reflexions que Barderi va exposar la tarda de dimecres amb Jordina Puntí, cap de Cultura de l’Ajuntament, qui la va acompanyar a la presentació de La vida autèntica.
La mateixa Puntí va explicar com va conèixer Barderi (que treballa a una biblioteca municipal) fa relativament poc. I va rememorar les reunions per Zoom del confinament de la Covid-19. Justament una escena que recull La vida autèntica. “Podríem dir que és un llibre del confinament?”, li demana Puntí. “Mmm… Més aviat és una excusa, però que em va anar molt bé per justificar per què els protagonistes s’escriuen cartes de paper. És un bon recurs literari”, explica.
I és que va de missives i correspondències. Un art que no li és aliè, a Barderi. “Jo també he escrit moltes cartes, de gent que me n’ha demanat, en aquesta vida!”, diu entre rialles.
I és que la forma en la qual ens comuniquem les persones (o la incapacitat de fer-ho) és un dels motors d’aquesta narració. “Si jo marxo de casa només deixant una nota que diu me n’he d’anar, sense més explicacions, no deixes forma d’enterrament de la relació”, diu Barderi.
També és cert que pots escriure una carta a les 3 de la matinada, animat per la nit, el vi o l’èpica poètica… “I quan la llegeixes a les 8 del matí la trobes horrorosa”, reconeix l’escriptora. En tot cas, necessitem ser llegits pels altres, entendre com ens perceben els altres. Tal com la jove poeta badalonina Maria Sevilla ha conceptualitzat pel seu darrer poemari, Plastilina, en què és la mirada exterior la que en dona forma.
De dones?
Puntí també observa que la immensa majoria de l’auditori a La Llar del Llibre eren dones. I va entrar a disseccionar: “És que a les dones ens agrada la literatura d’emocions?”.
No va refusar, Barderi ho va matisar: “No soc de gaire adrenalina o de Dragon Khan. M’agraden les emocions si deriven en una reflexió, si deixen arrels”. Però aquesta intensitat emocional va ser ben rebuda a Columna. “L’editora em va dir: És high level, però ja va bé, que les lectores no volen qualsevol cosa. I és sabut (i estadístic) que les lectores d’edat mitjana són, avui dia, el gruix de qui compra i obre un llibre.
