[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Sí, ciutadà, no simplement de l’aparell municipal. El govern municipal pensa fer despesa d’aquests fons europeus en obres del ram de totxo, com l’aparcament del Passeig, el Castell de Can Feu, o la fàbrica Sallarès Deu. I hem de dir que els continguts ambientals, digitals, de restauració o forneria que cita són un cert farciment, però limitat. Si l’ideal hauria de ser la modernització econòmica de la ciutat, i més en un moment econòmicament crític, llavors podem dir que caldria començar per una clara inversió en capital humà. Hauríem de parlar de formació professional en tota la seva amplitud. I l’Ajuntament hi té camp, perquè el centre ocupacional del Vapor Llonch existeix i podria ser refet i doblat, sense esperar que l’FP reglada oficial arribi on ha d’arribar. Sense anar més lluny, recordeu la recent manca de places i d’oferta de rams sol·licitats?
De la mateixa manera que les golfes municipals van esdevenir la institució cultural de l’Arxiu Històric de Sabadell, avui es podria fer un esforç ciutadà en formació. L’Arxiu va néixer amb un patronat participat per la UAB, Gremi de Fabricants i Notaris, perquè vinculava estudiosos, industrials amb arxius d’empresa i fons de protocols jurídics. Avui una gestió ciutadana en formació inclouria entitats empresarials i sindicats, amb participació i transparència. Però, a diferència de fa quaranta anys, l’actual govern socialista no creu en la gestió feta amb la ciutat, com sí que va fer el de l’alcalde Farrés. El govern actual és plenament soviètic, admet la implicació social si aporta recursos econòmics, altrament es creu que els impostos són exclusivament seus i que no hi ha participació privada o social possible.
Aquest no és sinó un sol exemple del pla de modernització de la ciutat que ens caldria, en comptes de tapar forats de despesa municipal. Seguim: per què no un centre de viver d’empreses al Vapor Pissit, lligat a la universitat (UAB, UPC, URV…), amb una programació i direcció compartida també amb la universitat i el món econòmic? Per què no una actuació a favor de dissenyadors i artistes plàstics a la planta alta planta del Museu d’Art, amb locals per a estudis? Per què no un sistema de pràctiques en treball social, assistencial, cultural, en cooperació amb les entitats de la ciutat?
I un cop plantejada una bona intervenció sobre el capital humà, podríem aspirar a un programa de capital econòmic. En aquest camp hi hauria la refeta del polígon del Sud-Oest, que només demana un impuls de planejament i gestió, és a dir, amb molt poca inversió. I seguiríem pel Ripoll, amb una oficina de gestió i incentiu, amb algunes inversions públiques sempre que fossin doblades pels privats, tal com es va fer els anys noranta amb el Pla Urban del Centre: inversió pública i contribucions especials.
En síntesi, sense una voluntat d’intervenció multiplicadora dels efectes, el pla europeu Next Generation esdevindrà un pas fallit, de l’estil de Plan Zapatero de fa uns deu anys, però encara més concentrat, més invisible. Almenys llavors es van renovar una pila de carrers. El problema essencial d’origen que bloqueja aquestes opcions no és altre que la mentalitat del govern municipal, que només creu en el seu fer aïllat, en només una relació de vot amb la ciutadania i negant tota relació estructurada amb la societat, tota visió estratègica de ciutat, al mateix temps que parla de participació.
Hi ha camps que només seran possibles si es treballen en completa i estreta cooperació ajuntament-ciutat. En solitari cap de les dues parts podrà fer allò que, a més, és totalment imprescindible. La societat política existeix en tant que és una relació construïda, sòlida i quotidiana, entre societat civil i representació política. En la buidor actual, n’estem als antípodes.
Es dirà que, fet i fet, tot plegat no és gaire distant del pla municipal. Però us enganyareu si ho creieu, perquè el primer pilar ha de ser la cooperació amb la ciutat, la cogestió. I aquesta manca per complet. I, establerta la cooperació, els projectes vindrien després. Els continguts digitals, ambientals, formatius… només els pot aportar la societat (institucions, entitats, universitat…), no l’Ajuntament, que pretén simplement comprar-los o improvisar-los sense coneixement.
La clau no és el que hem de fer, és el com ho farem. I el com inclou participar des dels primers pensaments. Ens situem en una decadència ciutadana sota patrocini del govern municipal pel motiu d’una governança que no creu en la cooperació. Amb un govern que practica, amb formes cordials, un dirigisme excloent. Segurament per simple ignorància de la profunditat de la societat a la qual ha de representar. Tot plegat, conseqüència d’una professionalització política, feta als aparells de partit i al marge de la societat.
Doncs bé: això no és Next Generation rigorós, és un simulacre. Que vingui Europa i ho vegi!
