[Marc Argemí, periodista]
Si tenen oportunitat i no ho han fet encara, els recomano que recuperin a YouTube la roda de premsa que Ferran Reverter, director general del FC Barcelona, va donar dimecres passat. Tracta de la presentació dels resultats de l’auditoria dels comptes que la junta de Joan Laporta ha heretat de l’anterior presidència. Allà surt una mica de tot: s’explica fil per randa com es va fer gran la bola del deute i hem sabut que es van contractar jugadors totalment a crèdit, que van multiplicar-se estructures i que es van requerir serveis de proveïdors sense control. Diapositiva rere diapositiva, aquest executiu provinent d’una multinacional –Mediamarkt– va conduint un guió consistent, amb pocs girs narratius però de prou força per mantenir la tensió de l’espectador. El resultat de l’hora i escaig de metratge –explicació més preguntes– és una mena de making of de la “gestió nefasta” de l’anterior junta directiva, en paraules del narrador.
Quan el consum de serials de ficcions televisives s’endú una part molt substancial del nostre entreteniment, es podria pensar que el que triomfa en la comunicació han de ser d’històries i de relats convincents i efectistes, però de ficció, per damunt de fets i dades.
Però per més que ens agradi la ficció, el relat de no-ficció, quan està ben plantejat, és imbatible. La compareixença demostra que la descripció crua i tècnica d’una situació concreta té també un enorme atractiu. És fals que tot sigui relatiu, perquè de fet precisament el que està passant en el més-que-un-club és que despertem del somni del rei Mides, on Messi convertia en or tot el que tocava, i topem amb una realitat tant complexa, fosca i dramàtica que no sabem per on començar. I quan estem en aquest punt la no-ficció té un sabor que hi canten els àngels.
El Barça és més que un club, i en termes comunicatius també és més que un drama. En aquest relat de no-ficció que explicava Reverter encara és d’hora per saber qui pagarà els plats trencats, qui es guanyarà el cor de l’audiència i de quina manera s’arriba a algun final feliç, si és que és possible. A més de la línia de guió que ell comanda, tenim la investigació judicial en marxa pel conegut com a #Bartugate, el cas dels atacs a xarxes socials contra determinats actius del club i opositors a Bartomeu, amb indicis de connexions polítiques encara per esclarir del tot. Però hi ha altres fils com el de l’aposta pels Objectius de Desenvolupament Sostenible, que tindran el seu moment de protagonisme. Total: un relat de no-ficció que compta amb tots els ingredients dels productes narratius d’èxit. La novetat d’aquesta setmana ha estat veure en Reverter el tècnic, el productor que t’ensenya els trucs que fan que després tu t’aixequis de la cadira o donis un cop de puny a la taula: el que posa racionalitat a aquella reclamació de fitxatges impossibles, o t’ofereix cliffhangers perquè no deixis de veure els propers capítols.
Particularment, allò que m’ha semblat més poètic, i impecable des del punt de vista de la tensió narrativa, és quan un periodista li pregunta si durant aquests darrers anys el club ha fet pagaments a periodistes, i Reverter respon que sí, que hi havia factures de periodistes… sense qüestionar-les, però tampoc sense concretar-les. Té a veure l’acollida de la intervenció en els mitjans, amb el fet que no hagi donat (encara) cap nom propi dels facturadors, algun dels quals potser estava a la mateixa sala de la roda de premsa?
