La recuperació del tren Granota és una d’aquelles notícies que, sense ser cap necessitat vital, alegrarà moltes capes de la ciutat. La gent gran, especialment, que recordarà uns combois que es van posar en marxa els anys quaranta del segle XX. La nostàlgia, en aquest cas, serà un preciós element d’autoreconeixement per a moltes persones de cabell blanc. I és magnífic que sigui així. Fora bo, però, que la restauració dels trens Granota vingui acompanyada d’una contextualització històrica que permeti que el jovent (i no tant) entenguin la forma de vida al Vallès al llarg del segle XX.
Es tracta que els trens vintage no es limitin a una mera apreciació estètica (en la qual, sens dubte, destaquen). Sinó que també dinamitzin el coneixement que com a societat tenim del nostre patrimoni. Com ara entendre la vertebració ferroviària del Vallès, els horaris que feia el tren Granota (i la divisió laboral horària), la política de preus per categoria (i l’estructura social), els avenços mecànics de la indústria catalana… Nostàlgia, estètica i transmissió de coneixement poden anar de la mà.
