Publicitat
Ciutat

Florència, el nom de la custòdia de la Salut

El Santuari de Nostra Senyora de la Salut, l’any 1947 / ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL

Com que quedava allunyat de la població, els anomenats custodis tenien cura de la vigilància del Santuari de la Salut. Era gent camperola que cuidava les terres i també passava la capelleta per recollir almoines per a la Verge.

El Santuari era molt pobre i no donava per al sosteniment dels custodis, que havien de treballar de sol a sol en les feines del camp. No hi havia ni llum elèctrica, ni aigua potable, que s’havia d’anar a buscar a la font de la riera de can Canyameres.

El Santuari de Nostra Senyora de la Salut, l’any 1947 / CEDIDA (ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL)

La Florència va viure plenament la vida del Santuari: les primeres hores d’oblit i abandó; les angoixes de la destrucció i de la persecució i, finalment, les glorioses anyades de la seva més esplendent floració. També acceptava de tot cor tants sacrificis i privacions, només pel goig de poder estar prop de la Mare de Déu. Molt acurada li feia pena la pobresa irremeiable del temple, especialment en les festes importants.

Era fàcil veure-la, cap a migdia, caminar pausadament pels carrers de Sabadell amb la il·lusió de guanyar alguna almoina per a la Mare de Déu de la Salut. Trucava a cases de famílies conegudes. Eren molts que l’haurien convidat a dinar, però ella refusava la invitació. No era això el que ella volia, tan sols una almoina. La demanava amb paraules afectuoses i persuasives i era difícil negar-s’hi. Tenia fama de pidolaire, però sempre justificava el seu fer amb la frase: “No és per a mi el que em donen, sinó que és per a la Mare de Déu”.

Florència Marcet i Llobet va néixer a Viladecavalls, el 24 d’agost del 1875, en una família de pagesos amb fermes creences cristianes. Es guanyaven la vida anant a vendre els seus productes agrícoles als mercats de Terrassa o Sabadell. Va ser educada amb rigidesa, assolint la devoció i la fe cristianes que la van acompanyar tota la vida. També tenia una gran estima i respecte pels seus pares. De ben joveneta ja els ajudava a la parada del mercat.

De caràcter afable i bondadós, ben aviat es va guanyar la simpatia de molta gent que li buidaven la parada. Ja en edat de casar-se va tenir un pretendent formal, però que no va gaudir del consentiment dels seus pares. Per no donar-los un disgust, el va refusar. La Florència es va quedar soltera.

Retrat de Florència Marcet i Llobet / CEDIDA (Joan Balmes i Benedicto)

La Florència va arribar a la Salut l’any 1913, tenia 37 anys. El seu germà Josep es feia càrrec de la custòdia. Tota la família es va traslladar al Santuari. Allà va iniciar una nova vida que la duria a ser, durant 41 anys, una de les persones més importants per a la custòdia de la Salut.

L’any 1927, per renúncia del seu germà, la Florència va esdevenir la responsable única de la custòdia del Santuari. La indiscutible continuadora d’aquest càrrec que, lliure de tot interès especulatiu, va dignificar i elevar a un ordre més ennoblidor. La Florència es va dedicar en cos i ànima a tenir cura de la defensa i sosteniment del Santuari i a vetllar per l’esplendor del culte a la Mare de Déu de la Salut. Quan algú la convidava a alguna festa familiar o un altre tipus de celebració, sempre responia: “Res de la vida em fa il·lusió, fora del Santuari”. Va viure amb joia moments molt emotius, com la renovació del temple amb la construcció del cambril de la verge i la nova sagristia que van ser inaugurades per l’Aplec del 1928.

També va viure les tràgiques jornades de juliol del 1936. El matí del diumenge 22 de juliol, quan encara fumejaven les ruïnes dels temples de la ciutat, una multitud d’exaltats i revoltosos es va traslladar a la Salut amb camions carregats de gasolina. No van deixar res sense cremar. La imatge de la verge no prenia a les flames. Per aconseguir-ho, la van estavellar a cops de pic. A l’enèsim cop de pic, un fragment de la mà dreta de la verge va anar a parar lluny del foc. La Florència el va recollir i el va guardar amb zel.

Lluny de fugir, la Florència es va quedar a la Salut, on va treballar fins a arribar a viure i veure la reconstrucció del Santuari. La mort li va arribar l’any 1954, als 78 anys. Els seus successors, els germans Paré Pladevall, la van cuidar fins al darrer alè.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top