Jordi Torrents, Oscar Lanuza, Jordi Cos i Mirna Lacambra reflexionen sobre les innovacions que podria enfrontar el món operístic els propers anys.
I si aquest any es compleixen 39 anys de la creació de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), què cal fer perquè d’aquí a 39 anys més el món operístic d’arrel sabadellenc segueixi en bona salut? Exactament: per arribar al 2060.
La presentació de la 39a Temporada d’Òpera, dijous passat al Palau Marc (seu del Departament de Cultura de la Generalitat), va esdevenir en un inesperat debat sobre els reptes que el món de l’òpera té ara per davant.
Jordi Torrents, membre de la comissió executiva de la Fundació Òpera Catalunya (FOC), ho explica de forma molt gràfica: “De vegades, més que els Amics de l’Òpera, semblem els amics de La Traviatta i de Carmen”.
Repetició d’obres?
Fa referència així a l’habitual repetició d’algunes obres al llarg dels anys. La Traviatta s’ha representat fins a 8 anys diferents. Carmen, Tosca, Madama Butterfly i La Bohème, sis cops. Il Barbiere di Sivíglia, que s’estrena dimecres vinent, serà la cinquena ocasió.
“Però és que si fas una Traviata, la gent ve en massa. Però si fas segons què…”, explica Torrents. I malgrat això, assegura que en els darrers anys han innovat: “Hem fet la primera producció d’un Otel·lo, d’un Turandot i d’un Falstoff, per exemple”.
També ha sobrevolat la necessitat de donar veu a un llibret contemporani, potser d’un autor català. Tota manera, no tothom lliga a la mateixa lliga. “El Liceu es pot permetre segons quines coses, però nosaltres no. No podem perdre diners punxant amb una obra que no ven entrades”, assegura Torrents.
De fet, posa un exemple de fracàs. “Al 2009 vam fer Il Pirata, de Bellini. I va ser fantàstic! Però de taquilla va anar malament”. I remata: “Jo també voldria ser més agosarat”.
Un altre punt de debat és l’origen de l’obra: producció pròpia o contractar-ne una d’estrangera. En el cas de la temporada d’òpera de Sabadell (i per consegüent, de Catalunya), totes són pròpies i no es porta res de l’estranger.
Cartells històrics / VICTÒRIA ROVIRA
Tot assumint que seria bo portar obres internacionals de tant en tant, cal entendre que les òperes a Catalunya fan gira sempre seguint el mateix esquema: estrena a Sabadell (amb mínim de tres funcions) i després circuit per teatres catalans. Oscar Lanuza, director general de la FOC, explica: “Encabim una mateixa obra en onze escenaris diferents. I nosaltres muntem i desmuntem en dos dies. No podríem fer-ho en deu dies com els altres”.
Per exemple, la funció d’Il barbiere di Siviglia compta amb una estructura mòbil (una plataforma que fa girar els decorats) que ja per se dificulta la gira. “Necessitem un equip molt compacte i rodat”, afegeix Lanuza.
Teatres privats?
Com a cirereta, es reflexiona sobre la conveniència de fer gira a Barcelona. Però no al Palau de la Música (on ja es fa una funció semiescenificada), sinó a teatres privats de la capital. Com succeeix a Londres (amb el Covent Garden) i a París.
Lanuza reconeix que s’ha valorat en alguna ocasió i que no es descarta, tot i que presenta problemes. Torrents, per part seva, recorda que fa uns anys ja es va intentar fer una maniobra similar. “Vam programar La Cenerentola al Teatre Victòria, però ens vam agafar els dits amb la venda d’entrades i la vam suspendre”. Malgrat tot, creu que anar al Tívoli, per exemple, podria estar molt bé.
També s’ha posat èmfasi en el paper de la dona: “Estaria bé que un dona assumís la direcció escènica”, sosté Torrents. I sobre les possibilitats de representar autories catalanes contemporànies. “No ho descartem, però ara prioritzem arribar a Tarragona i Figueres”, defensa Lanuza.
Jordi Cos, president de l’Orquestra Simfònica del Vallès, també hi diu la seva sobre la priorització de recursos. “Fer obres a Barcelona acabarà passant. I per al turisme, a l’estiu, pot estar molt bé. Però el més important és consolidar altres punts de creació més enllà de Barcelona, com és Sabadell i altres localitats. No pot ser que el 95% de la inversió pública sigui en equipaments i la programació a Barcelona”.
Un teatre d’òpera?
Finalment, la presidenta de l’AAOS, Mirna Lacambra, tampoc dubta de la visió de futur per al món operístic. “Després de convergir amb FOC, fins i tot tenim possibilitats d’expandir-nos fora de Catalunya”, assegura.
Malgrat tot, reconeix que el seu gran desig és habilitar un teatre d’òpera. “Estic picant pedra per tenir-ne un en un futur, com ja passa a les ciutats centreeuropees”, conclou.
