Per Xavier Mayor, doctor en Biologia i director del despatx Estudi Xavier Mayor et al SL
Imatge de Mike McBey “Barcelona” (Flickr, 27 de novembre de 2019).
Aquest estiu hem estat en ple debat sobre la possible o impossible ampliació de l’aeroport del Prat de Barcelona. Un debat, o encara millor, una discussió amb posicions enfrontades, argumentades per cada posicionat, sigui del signe que sigui, exaltant les virtuts a favor i criticant, quan no ridiculitzant, les contràries.
Ambdues posicions, tanmateix, han coincidit clarament en la limitació en la visió de la circumstància, en la parcialitat dels arguments i en la falta de criteri integrat en la visió del problema. També la creença en mites i prejudicis com són la suposada necessitat econòmica i de «progrés» capitalista —justament en plena crisi del model postindustrial— per part dels «a favor». I d’altra banda, els preservadors del «progrés» sostenibilista de l’ecologia i el medi ambient amb arguments esbiaixats, ideològics, sovint ben intencionats però tendents a puerils, ecològicament inconsistents, per part del contraris. Es parla entre altres de: la Ricarda; amenaces per a la salut; hub; comparacions amb l’aeroport d’Orly i Charles de Gaulle, Heathrow, Gatwick i Luton; tercera pista; avions elèctrics; el Remolar; pista 25L; ocells, instrument landing system (ILS); terminal satèl·lit; i un llarg etcètera de temes relacionats.
Tanmateix, el problema és un altre i té l’origen en el passat precisament per la mentalitat autocomplaent dels humans. Efectivament, l’any 1916 va tenir lloc la inauguració de l’aeròdrom del Prat. Anys més tard, entre el 1948 i el 1952, es va construir la primera pista de l’aeroport del Prat damunt del delta del riu Llobregat.
Un delta és un accident geogràfic complex, constituït pels dipòsits de fang, llims i sorres, inclús graves, originats pel riu quan desemboca en una massa tranquil·la d’aigües del riu mateix. La deposició es produeix per la ràpida reducció de la velocitat que experimenta el corrent en penetrar en la massa d’aigua. Efectivament les partícules gruixudes són les que es dipositen primer mentre que les argiles i materials més fins segueixen en suspensió fins que es dipositen finalment en aigües profundes. A més, els deltes sovint estan compostos per un cúmul de braços fluvials formats pels sediments que transporta el mateix riu, que es van separant i tornant a ajuntar fins a formar un cúmul de canals actius i inactius. Els deltes, juntament amb els estuaris, constitueixen les dues formes principals de desembocadura dels rius en els mars, oceans, llacs o en altres rius més grans. La seva presència a les desembocadures s’origina per l’amplitud de les marees.
El terreny pla i el subministrament d’aigua de riu fonamenten aquesta consideració de deltes. No obstant això, són zones amb seriosos problemes geomorfològics que es poden resumir en tres processos de la dinàmica fluvial: transgressió marina; canvis en l’ús del sòl, sovint associats a una activitat humana no compatible i que és un risc d’origen humà per la modificació de la dinàmica fluvial; inundacions i erosió fluvial. Són espais especialment dinàmics i canviants sotmesos a molts processos d’intensitat important, és a dir, llocs d’estabilitat baixa.
Si això és així, i se sap que es així ja fa moltes dècades, la ubicació de l’aeroport del Prat és senzillament pèssima. D’això se’n parla poc. Qui o quins van ser els ineptes a qui se’ls va ocórrer la genial idea de posar un aeroport en uns espais tan dinàmics, productius i especialment biodiversos? En què estaven pensant? Quin interès podien tenir per obviar la realitat? Quines ínfules mentals tenien? Quin respecte tenien pel territori?
Imatge de Martin Abegglen “Airport” (Flickr, 10 de junio de 2012).
A partir d’aquí es posa de manifest altre cop un clàssic que es va repetint des de fa dècades i dècades. Quan algú pensa diferent, de manera més respectuosa amb les coses, amb bones bases de coneixement integrat, amb més solidesa, lògica i sentit comú, llavors se l’acusa de frenar el progrés (i avui aquest «progrés» ja és un mite en caiguda lliure) i, segurament, s’haurà de sentir dir la frase tan gastada que ara això ja no importa: «Això es el passat i no s’hi pot fer res! Per tant, no cal furgar-hi més i cal mirar endavant!». Aquesta cantarella és falsa i respon a un interès. Precisament, perquè les coses millorin no es pot fer aquesta argumentació. No té sentit i l’únic que busca és la cobertura autocomplaent dels que ens han perjudicat a tots, excepte els seus interessos.
A més, així es justifica que no s’escolti sistemàticament altres veus i visions que potser tenen molt a dir i, per tant, possibiliten una via diferent de decidir. Ben al contrari, el que s’aconsegueix és que part dels arguments no tinguin oportunitat de ser considerats, ni parcialment, la qual cosa és sistemàticament lesiva per prendre bones decisions de cara al futur.
Total, de cara a decidir, res és pitjor que una lluita ideològica d’aquelles mal travades i gens sòlides pròpies del humans historicistes (aquells que saben que valorar i repetir el que s’ha fet en el passat, estigui be o no, és garantia de credibilitat). Als humans ens costa pensar i, sobretot, decidir mirant cap al futur força deslligats del passat. El debat sobre l’aeroport de Barcelona malauradament no s’ha centrat gens en aquesta segona manera de fer. Una constant universal que ha estat i és una penyora.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
