La catifa vermella t’espera. Va, llença-t’hi!
Al bell mig de la sala d’exposició del Casal Pere Quart, trobaràs un espai on desfilar i sentir-te tu mateix participant del voguing. I és que la idea de la mostra Realness, de la fotògrafa Isabel Flores (Eivissa, 1982), és precisament recrear una ballroom. Pista de ball. “Et vull fotre a la pell. Que els altres et mirin”, explica.
Si una ballroom és com l’estadi on es practica el voguing, què és aquesta tendència urbana? Es tracta de combats de ball entre membres de diferents houses (cases), en què s’imita la postura de models i estètica de les grans cases de moda. Es juga a categories com runway (millor caminar per una passarel·la), realness (capacitat de fer-te passar per un cishetero), face (bellesa del rostre) i sex siren (capacitat d’excitar).
Ara bé, és eminentment una expressió cultural alliberadora del col·lectiu LGTBIQ+. Un refugi on afirmar la teva identitat. “Comença als suburbis de Harlem, els anys vint, amb un fort component afroamericà i de classe. I s’intensifica al Nova York underground dels seixanta i setanta”, explica Flores, artísticament coneguda com La Skimal (podeu veure la seva obra a laskimal.com).
És un moviment encapçalat per persones transsexuals i racialitzades. “Sovint, recollien i acompanyaven els nois que havien fet fora de casa per ser gais o trans”. I formaven cases (tant físicament com simbòlicament).
Estampa de l’exposició, que recrea una ‘ballroom’ / VICTÒRIA ROVIRA
N’hi ha que es diuen House of Gucci, House of Prada… De fet, s’anomena voguing perquè una de les pioneres sempre portava un exemplar de la revista Vogue.
“Espais segurs”
Fan així una competició amistosa, no pas de matxis i testosterona. I, sobretot, s’hi fomenta el ball i les identitats lliures d’expressió corporal. “Són espais molt segurs, en què mai et jutjaran”, diu Flores, i afegeix: “Pot sortir el teu vessant més estrafolari, femení…”.
Quan Madonna va treure el videoclip Vogue (com a bona caçadora de tendències que és), és quan es va fer famós. Era l’any 1989. I comença a sortir de la clandestinitat, a finals dels vuitanta i principis dels noranta.
Ara ha ampliat el perfil dels participants i pot integrar heteros i persones d’altres ètnies. Però intenten seguir en una certa clandestinitat (o, almenys, tenir una ubicació no gaire coneguda). “A la ciutat de Sabadell també hi ha una casa de voguing”, revela La Skimal.
La fotògrafa eivissenca, de fet, feia fotografia comercial a l’illa, on va veure per primera vegada un voguing i va “flipar”. Després va marxar uns mesos a viure a Londres, on va contactar amb el pare d’un dels homes més important de Londres. “Aquí vaig començar a fer fotografies”. També ha documentat aquests combats a Barcelona i a la Ciutat de Mèxic.
Les fotografies conformen l’exposició Realness, que es pot veure fins al dimecres 3 de novembre.
Estampa de l’exposició, que recrea una ‘ballroom’ / VICTÒRIA ROVIRA
