Com es dibuixa una cançó? Quina cara fa una melodia?
Les peculiars partitures gràfiques i fonografies de Riccardo Massari Spiritini (Verona, 1966) són una passa experimental i híbrida en la representació musical.
Formen part de l’exposició inaugurada divendres passat a la Galeria Sis (Travessia de la Borriana, 6) i que es pot visitar fins al 18 de desembre.
“Tampoc és una innovació meva, ja fa 70 ays que es van començar a frr partitres gràfiques”, explica Massari, de la mà d’autors com el nord-americà John Cage. Les partitures gràfiques inclouen pentagrames i escriptura musical tradicional, juntament amb altres materials gràfics inventats per Massari, especialment el dibuix.
D’aquesta manera, estem davabt un quadre híbrid: Es pot mirar (i gaudir estèticament), però també es pot interpretar la cançó (i escoltar-la). Tanmateix, els mòduls i elements estan cobinats de diferentmnera en cada execució, de forma que es trenca l’esquema lineal.
Les fonografies, en canvi, són dibuixos que representen els sons i la música. “Després de composar una peça musical, intento abstraure’m de les notes i imagirnar-me com seria dibuixada”, explica Massari. “Es com una radiografia musical”, afegeix l’italià, qui resideix a Sabadell des de l’any 2000.
Acompanyem Massari per l’exposició i escoltem les seves onmatopèies musicals, per explicar el que li suscita -sonorament- cada fonografia. Reverberació, eco, delay… “És més com un joc”, explica.
‘Serenata per un missile’
Les peces també tenen una pinzellada política. La primera sèrie, per exemple, es titula Serenate sapaziali e del pianeta umano, parafrasejant així la Serenata per un missile, de Bruno Maderna. “Ell la crea l’any 1969, quan jo només tinc 3 anys. Està ambientada en la descoberta de la Lluna i la carrera espacial”, explica l’italià.
En canvi, la seva revisitació de la Serenata no posa l’èmfasi en l’espai sideral, sinó en l’emergència climàtica. “Està clar que és el que determina els nostres dies”, afegeix Massari.
Un dels peculiars dibuixos de l’exposició / LLUÍS FRANCO
Altres curiositats que es poden veure a l’exposició és una cançó infinita (doncs el pentagrama gira 360 graus i es reconnecta amb si mateix). “Funciona com un mantra. I al final, una persona que la interpreti, l’acabarà coneixent de memòria, així que deixrà d’escoltar la melodia, per fixar-se en els altres son que l’envoltin: unasenyora baixant la persiana, un sorll del carrer, algú que està per casa…”, explica l’artista musical.
També una figura piramidal, de tres parets, en el que la representació musical es barreja geomètricament amb la matemàtica i el càlcul (amb les qual s’acabarà triant les notes musicals).
