[Per Josep Rof, enginyer industrial i expert en innovació]
A l’estiu de l’any 1956, o sigui, fa 65 anys, el Dr. John McCarthy va organitzar un estudi per part de 10 persones durant 2 mesos en el Darmouth College a Hanover, New Hampshire (Estats Units) sobre la intel·ligència artificial. L’objectiu era definir amb exactitud el coneixement i altres elements de la intel·ligència de manera que les màquines ho poguessin simular. Hi va haver científics d’universitats com el MIT (Massachusetts Institute of Technology), Princeton o Carnegie i d’empreses com IBM. Però qui va sorprendre tothom van ser Allen Newell i Herbert Simon del Carnegie Tech, que disposaven d’un programa informàtic de raonament. Aquest programa podia “pensar no numèricament i, per tant, resoldre el venerable problema ment-cos”. Encara que la gestació de la intel·ligència artificial havia començat des de l’any 1943, en plena Segon Guerra Mundial, l’any 1956 es considera el del seu naixement.
Encara que al principi hi va haver molta expectació, la capacitat de procés dels ordinadors de fa 60 anys era molt limitada. Es va seguir treballant en temes teòrics i en programes com ara les xarxes neuronals que actuen com el nostre cervell. Hi ha uns anys de travessa del desert, però a finals del 80 ja comença a ser una indústria.
Avui dia, encara que no ens ho sembli, s’està utilitzant la intel·ligència artificial (abreviat com a AI o IA) a molts llocs. Així, en l’àmbit de consum, s’utilitza en televisors o telèfons mòbils per millorar la imatge; en neveres, per optimitzar la refrigeració; als dispositius domèstics els podem preguntar coses per la veu i ens responen parlant; en programes de xarxes socials, que en una foto amb persones ens diu qui és cadascú, en el cotxe autònom per no haver de conduir, etc.
La intel·ligència artificial no serveix per a tot. Actualment, només serveix escenaris estàtics o dinàmics i només per a tasques molt ben definides. Així, es fa servir per a tractament d’imatges o de sons, per analitzar grans volums de dades, per fer inferències, etc.
Igual que els fulls de càlcul no han substituït els comptables, sinó que és una eina més, amb la intel·ligència artificial passarà igual. Complementarà les persones. Però cada vegada més, aquestes hauran d’utilitzar la seva intel·ligència natural per fer el que no poden fer les màquines.
Fa uns mesos va sortir al Diari de Sabadell que una sabadellenca que anava amb un cotxe normal havia estat multada per anar a 300 km/h a la ronda de Barcelona. Ella havia reclamat i el funcionari de torn havia dit que la lectura era bona i s’havia de seguir amb la multa. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que un cotxe normal, de dimensions petites, no pot anar físicament a 300 km/h. I també sap que quan tens una certa edat, condueixes més relaxadament. I també sap que totes les màquines, absolutament totes, poden fallar. Quan es va fer públic, tothom se’n va fer creus. Com és que el funcionari no veia el que era evident? En aquest cas, no va fer servir la seva intel·ligència natural.
També fa uns mesos va sortir la notícia que una companyia de telèfons reclamava el mòdem a un senyor de Peníscola que una riuada se li havia emportat la casa i, naturalment, s’havia donat de baixa. Evidentment, era impossible que trobés el mòdem. No sols l’empleat de no havia fet servir la seva intel·ligència natural, sinó que no havia tingut la més mínima empatia, una altra característica molt humana.
La intel·ligència artificial, com altres eines, estarà present, cada vegada més, en la nostra vida. I les coses rutinàries les faran les màquines. Les persones hauran de fer servir la seva intel·ligència natural per diferenciar-se de les màquines. Perquè hi ha tants elements diferencials, com ara començar atenent amb un petit somriure!
