[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Des de fa temps, molt de temps ja, estem veient per tot arreu un increment més que notable d’actituds i comportaments autoritaris. L’augment de règims, partits i ideologies que poden ser qualificats d’autoritaris ha crescut al llarg i ample de la política i la societat actuals. De Polònia i Hongria fins a Veneçuela o Brasil, de la Lega Nord o Ressemblement National fins al trumpisme o ideologies ultranacionalistes, sembla que a la vella contraposició dreta-esquerra s’està sobreposant un nou clivatge entre autoritarisme i democràcia. El nou eix que guanya terreny en el debat polític contraposa posicions identitàries, sobiranistes i tradicionalistes davant de l’obertura econòmica, l’europeisme i el multicultralisme.
Cada dia podem llegir o escoltar notícies o proclames que al·ludeixen a una cultura impregnada de tics autoritaris. El desafiament de Polònia i Hongria a la Unió Europea n’ha estat un episodi recent. Encara ressonen els esdeveniments del Capitoli nord-americà previs a la presa de possessió de Biden, i Donald Trump ja torna a postular-se com a futur candidat. Més enllà de les perspectives electorals de les properes presidencials a França –on un aïllat Macron buscarà la reelecció davant d’una esquerra desapareguda i una dreta i extrema-dreta fraccionada–, les actituds dels francesos que mostren les enquestes més recents assenyalen un notable increment de l’autoritarisme en el bressol de la triada revolucionària liberal. Les solucions polítiques que abonen posicions autoritàries guanyen pes en massa terrenys. I tot plegat en detriment de les actituds i de la cultura democràtica, que està perdent força, fins i tot en els sectors intel·lectuals que n’eren incansables defensors.
El darrer llibre d’Anne Applebaum, L’ocàs de la democràcia –que analitza de forma concisa els enganys del nacionalisme i l’autocràcia i explica per què els sistemes, partits i ideologies polítiques amb missatges senzills i radicals són tan atractius– apunta clarament les aliances necessàries entre els líders autoritaris i els venedors i difusors de les seves idees i propostes. Seguint els passos d’altres analistes, com Hannah Arendt, Applebaum retrata els nous defensors de les idees antiliberals i analitza la difusió d’aquestes actituds i idees autoritàries en contraposició als valors democràtics.
No cal anar gaire lluny ni mirar més enllà de les nostres pretesament difoses fronteres per trobar posicions, actituds i idees que s’enfronten als valors democràtics i que abonen l’autoritarisme. L’extrema-dreta, part de la dreta tradicional espanyola i inclús part de les esquerres, les trobem instal·lades en aquestes posicions i defensant dia sí dia també idees que es confronten amb els ideals i valors més bàsics de la democràcia: l’individualisme, l’apropiació indeguda dels símbols i valors col·lectius i de tots, la confrontació institucional sistemàtica, en són alguns dels símptomes. I també a Catalunya han anat arrelant aquestes posicions i actituds. A més de l’aflorament d’una extrema-dreta que semblava somorta, les estranyes mutacions de l’antic món convergent i les posicions antisistema d’algunes forces o líders polítics catalans han incrementat notablement el perill per a institucions i valors democràtics. L’apropiació de símbols que eren compartits per la immensa majoria de catalans o l’assetjament a què s’està sotmetent des de diferents fronts polítics, socials i mediàtics a les forces policials (locals, autonòmiques i estatals) en són uns bons exemples.
Aquella màxima del desaparegut Olof Palme sobre que la democràcia no ens ve donada ni regalada, sinó que cal defensar-la dia a dia i pas a pas s’està fent més evident que mai en aquests moments. Si la confrontació dreta-esquerra sembla tendir a difuminar-se, apareix amb més nitidesa la necessitat de la defensa de la democràcia davant l’autoritarisme que utilitza la polarització i el sentiment de nostàlgia, manipula les xarxes socials i busca imposar-se a qualsevol preu per tal de mantenir el poder.
