[Pep Marès, mediador i gestor cultural]
Soc del parer que si Sabadell vol ser una ciutat justa, empoderada i capaç d’avançar en la prosperitat, hem de considerar que l’educació i la cultura són els principals motors de transformacions tant personals com col·lectives de comunitat. Educació i cultura, cultura i educació són les nostres portes giratòries per obtenir l’accés als drets i a l’esperit crític. I és en aquest sentit que cal posar el focus i assignar els recursos humans, estructurals i econòmics amb un doble objectiu: en primer lloc, activar i accelerar la transformació del sistema educatiu que respongui a les necessitats actuals; i en segon lloc, vertebrar i articular una política cultural orientada al desenvolupament de les persones, i no només en el de les indústries o els equipaments.
Cal coordinar, potenciar i reivindicar tots i cada un dels espais de cultura de proximitat, els formals, però també els informals que apareixen de forma esporàdica als marges del que està reglat i programat. A les darreres columnes parlava de la necessitat d’innovar les institucions i com es fa necessari també innovar en continguts, formats i canals de distribució, i afrontar els reptes dels sectors germans de la cultura traçant llaços, aliances i connexions amb el sector audiovisual i digital reformulant els canals de comunicació municipals però també els propis de cada entitat i/o col·lectiu. Dotar les grans infraestructures culturals de Sabadell de la planificació, el finançament, la coordinació d’activitat i la projecció nacional conjunta que necessiten. Augmentar i reenfocar la inversió en cultura cap a la participació per garantir l’equitat en l’accés i garantir la igualtat d’oportunitats de capacitació i desenvolupament personal.
No podem parlar de cultura sense educació, ja que per mi van de la mà i, per tant, en paral·lel també necessitem accions concretes contra el fracàs i l’abandonament escolar, i augmentar l’autonomia dels centres escolars, així com, alhora, enfortir les xarxes i les connexions educatives de la ciutat i articular diferents solucions que permetin processos de formació al llarg de la vida, que han d’incloure també la formació professional. Una de les xarxes i connexions educatives ha de ser la cultura (l’esport, l’empresa, mediambiental… no en parlaré avui, però també s’haurien de potenciar). Això és així perquè els infants i els més joves i els no tan joves aprenen en tots els espais de la nostra vida quotidiana: a l’escola i a l’institut, amb la família, a casa, als carrers i a les places; a l’esplai o al cau i quan fan esport o marxen de colònies o també quan són davant les pantalles i, per descomptat, al teatre, museus, cultura popular, amb l’art; és a dir, en els entorns culturals. Es fa necessària una proposta amb una perspectiva global de l’educació que tingui en compte què s’aprèn i com s’educa arreu. Per fer-ho cal assolir un doble repte: que els espais no lectius dels centres educatius i formatius formin part del projecte educatiu del centre i que allò que s’aprèn fora dels centres educatius sigui reconegut i hi estigui connectat. I en aquest sentit, l’equitat és el principal repte en l’accés a les noves oportunitats educatives, ja que no tothom té les mateixes possibilitats d’accés a aquestes oportunitats educatives, sigui per raons econòmiques o per raons socioculturals.
El primer pas és identificar actors que comparteixen aquest gran propòsit i que estan compromesos en aquest objectiu comú de ciutat. Perquè tots hi som cridats: la cultura i la ciència, l’empresa i l’administració i la ciutadania en general. Augmentar i reenfocar la inversió en cultura i l’educació cap a la participació per garantir l’equitat en l’accés i garantir la igualtat d’oportunitats de participació, de capacitació i de desenvolupament personal esdevé essencial.
