[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Semblarà una obvietat a molta gent, ara i fa temps, que el forat de l’estació dels FGC al Passeig hagi de ser un pàrquing soterrat. I no ho és. És més, tot el que s’ha fet per adequar el sobrant de l’estació com a aparcament manca de cobertura legal. S’ha executat i tots tan feliços: ni el forjat que es va construir, ni la rampa ni el seu tram de túnel al passeig de Manresa consten en cap projecte. Es van confabular l’Ajuntament i Departament de la Generalitat i es va construir. Que hi havia demandes ciutadanes és cert, però això no justifica tirar pel dret sense cap procés formal. I es va fer de forma improvisada, perquè ni les sortides de persones ni de cotxes han estat mai dissenyades i ara, la possible voluntat d’unir amb el pàrquing vell acaba de complicar el cas. Potser es posarà a informació pública el projecte d’aquest segon pas, però els antecedents manquen de cobertura legal. És a dir, són il·legals i un recurs podria condemnar les dues administracions. Qui s’anima? Una informació al públic com Déu mana hauria d’admetre alternatives reals, no de simple detall. Hauríem de poder proposar en igualtat d’opcions.
Ara s’ha redactat un bon projecte d’habilitació interior d’aparcament en termes tècnics per a encaixar el desgavell, però un dubte important és sobre les conseqüències jurídiques i econòmiques de lligar la vella concessió amb la nova gestió. Usualment les empreses precedents acaben sent postor únic i allarguen el seu privilegi. Davant d’una solució complexa a un problema hi ha l’alternativa de dissoldre’l, resoldre’l per la tangent. Però resoldre el problema d’habilitar l’aparcament escatima la discussió de la seva oportunitat, fet que està pendent. Si és il·legal el que es va fer, podem situar-nos en el moment i legalitat inicial, quan només hi havia una caixa buida amb l’estació al fons. En aquell moment es va plantejar una possible solució, un ideal que no va transcendir i que ara en la inèrcia dels fets vull fer pública, per a constància.
Som-hi. Es tractava de deixar una gran sala com a espai cívic il·luminat zenitalment. Podria contenir en els extrems algun punt comercial: quiosc, floristeria, botiga d’aparells digitals, etc. Però el seu centre seria un espai d’actes públics, com sala d’exposicions i actuacions puntuals. Una gran sala, un hall, de ciutat.
Per fer-vos-en una idea, repasseu com són els actuals grans vestíbuls dels vells museus. Són espais soterrats: grans sòcols nets, alts, de gran escala… amb tota la complexitat damunt seu (aquí no amb una col·lecció, sinó una ciutat). I si a l’exterior d’aquesta gran sala hi hagués, a més, el gran atri de la coberta de vidres de colors que va dissenyar Alfons Borrell, llavors assoliríem una categoria que ens redimiria com a centre ciutat. I l’aparcament sempre es pot fer al Vapor Turull, previ estudi de demanda, ja que actualment l’oferta és variada. Estudis d’oferta i d’impacte que no existeixen. Com ha estat dit al principi, s’admet una inèrcia que no està justificada, perquè mai no hi ha hagut la presa de decisions feta amb procediment i participació.
A Barrabàs, almenys el van votar a mà alçada, però aquí, sense cap procediment formal, se’ns crucifica amb una obra molt trista, sense cap voluntat de volada. Ens queda el dret a queixa, i aquest escrit ho és. Que ara com a ciutat ens neguem a cap opció de nivell, com fou, per exemple, el parc de Catalunya, la Torre de l’Aigua, o el campanar de Sant Fèlix, o les grans xemeneies, el pont de la Salut i tot l’Eixample, ja que és de nivell molt gris. Decidim no fer cap obra interessant, però aquesta decadència suma crisi de ciutat amb manca d’ambició, l’aliança perfecta per consagrar la ciutat dormitori. Una sala és només una utopia banal? Potser un dia, dècades a venir, es constatarà que cal donar un millor sentit a aquest espai, i llavors es trauran els cotxes i es farà una acció cívica com la descrita.
