La història de l’Andreu i la seva família és plena de desenganys i desesperació, però també de paciència i força. És un jove sabadellenc de 23 anys amb trastorn de l’espectre autista (TEA), a qui li agrada jugar amb els seus germans, passejar i els trens. Fins als 20 anys, va ser atès al centre d’educació especial Jeroni Moragas, a Cerdanyola, però quan va acabar l’etapa escolar van començar els problemes. Es va quedar completament desemparat, sense cap plaça en un centre especialitzat en autisme durant 3 anys.
Els pares de l’Andreu buscaven lloc a la Fundació Xiprers de Bellaterra, que atén adults afectats per TEA. Sense èxit. No hi van obtenir plaça, ni tampoc a cap altre centre ocupacional especialitzat. La Generalitat va decidir allargar un any més l’etapa escolar del jove, amb la promesa que tindria una plaça el següent curs, segons detalla la família.
Però en acabar el curs, la plaça tampoc no va arribar. “Ens van deixar desemparats, ens sentim enganyats. No hi ha prou places, ni seguiment dels joves. És un problema generalitzat molt greu, cada any hi ha moltes famílies que es queden penjades”, s’indigna Ferran Pasalamar, pare del noi.
El calvari per trobar plaça va tornar a començar el curs 2019-2020. Finalment, l’Andreu va accedir en un centre convencional, no especialitzat, a Terrassa. Sense l’atenció adequada –explica el pare– no s’hi va adaptar i va acabar tenint-hi problemes conductuals. “Tot eren conflictes”. I quan va acabar el curs, la mateixa història es repetia: sense plaça enlloc, el periple tornava a començar.
La família de l’Andreu ha viscut una odissea plena de maldecaps per intentar accedir a un centre especialitzat / LLUÍS FRANCO
Ho van intentar tot, relata el pare: “Ens van enviar a un centre de Barcelona. I estàvem disposats a anar-hi dues vegades al dia amb tren, per acompanyar-lo i recollir-lo. Però no el van voler, deien que no hi encaixava”. Els van derivar a un altre centre a Granollers, a una hora de cotxe –que al final del dia, entre anades i vingudes, en serien 4 per als pares–, però tampoc el van acceptar. “Ens van dir que no era prou autònom”.
Sense més opcions, l’Andreu va acabar onze mesos en una unitat de l’Hospital Sant Joan de Déu per a persones amb discapacitat intel·lectual. “Són tres anys esperant una cadira per al meu fill”.
Des de fa 10 dies, l’Andreu ha trobat plaça en un centre de dia, a Terrassa, on de moment sembla que es troba a gust. El pare se sincera: “Mentre hi sigui feliç i el vulguin tenir, a nosaltres ja ens val”.
Des de la finestra del centre, l’Andreu pot veure el tren.
