Ara que ja no fumegen, han quedat com a símbols del que un dia fou el motor econòmic de Sabadell. No es pot concebre el paisatge de la ciutat sense la imatge de les seves xemeneies. I no és pas cosa d’ara. A mitjans de segle XIX ja s’escrivien elogis sobre les xemeneies de Sabadell. L’escriptor, periodista i polític Víctor Balaguer escrivia, l’any 1857, a la Guia de Barcelona a Tarrasa por el ferrocarril:
“Cruzamos otra vez la carretera y he aquí que, a favor de la curva que describimos, Sabadell comienza a cruzar rápido por delante de nuestros ojos dejándonos entrever sus bellas fábricas y mostrándonos a un lado y a otro, a izquierda y a derecha, por todas sus partes, atrevidas chimeneas que parecen agujerear el cielo. Son los palacios y los obeliscos de esta importante villa a la que el Vallés respeta como su reina. La mirada del viajero acaricia con gusto ese bosque de airosas y esbeltas chimeneas, coronadas todas por su penacho de humo, a cuyos pies se mueve y se agita una población industrial, activa y trabajadora. El tren se detiene. Hemos llegado al Manchester catalán”.
Un altre episodi que parla de les xemeneies de Sabadell data del 1911. L’estiu d’aquell any, Frederick Stark Pearson, enginyer nord-americà, va crear la Barcelona Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca, una empresa per dur l’electricitat a cada una de les llars i les fàbriques de Catalunya. Ho va pensar dalt del Tibidabo, on l’havia acompanyat Carles Montañés, per contemplar les xemeneies i els carrers de Barcelona. Montañés havia electrificat el transport per tramvia i volia convèncer Pearson de muntar una empresa per portar l’electricitat a Barcelona capital, però Pearson, en girar-se cap al Vallès i veure a la llunyania les fumejants xemeneies de Sabadell, i de Terrassa, va decidir que era una ocasió única i l’havia d’aprofitar. Crearia una empresa per dotar Catalunya i la seva indústria de tota l’electricitat que necessitava. L’electricitat sobrant serviria per fer anar un ferrocarril elèctric que uniria Barcelona amb el Vallès.
Les xemeneies de Sabadell són inseparables de la fisonomia de la ciutat / CEDIDA (AHS)
Avui dia, d’aquells centenars de xemeneies industrials que dibuixaven la silueta de Sabadell, se’n conserven 45. Estan totes catalogades i protegides pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell. No estan en funcionament, però són un testimoni vivent de la intensa activitat de la indústria tèxtil a la nostra ciutat en el passat.
L’any 2010 l’Ajuntament de Sabadell, a través de Museus Municipals, va editar l’opuscle: Xemeneies de Sabadell. Un recorregut històric. Un interessant estudi, exhaustiu i documentat, obra de l’historiador Genís Ribé i Monge, sobre aquestes xemeneies que s’han conservat.
Hi ha un projecte per senyalitzar-les totes. En el document s’explica: “Amb l’objectiu d’aportar informació i de posar en valor aquests testimonis del nostre passat industrial s’estan senyalitzant les xemeneies industrials de la ciutat a mesura que aquestes es van integrant en espais reurbanitzats o en equipaments de caràcter públic”.
Altres testimoniatges de les xemeneies de Sabadell es poden trobar en el blog de Norbert Vila i en les fotografies de J.A. Carmona.
De les existents, la xemeneia més alta és la de Grau SA, a baix el riu Ripoll, amb una alçada de 52,47 metres, és obra d’Arnau Izard i Llonch i data de l’any 1949. Al pla de la ciutat, la més alta és la de l’Artèxtil, de 46,77 metres d’alçada, obra també d’Arnau Izard, amb la col·laboració de l’arquitecte Santiago Casulleras, que data del 1945. La més baixa és la de Camps Germans amb 12,27 metres, obra de Josep Salvador i data de l’any 1951. La xemeneia més antiga de les que es conserven és la del Vapor Codina, de 24,78 metres d’alçada i construïda el 1880 per Narcís Nunell i Sala.
L’esveltesa de les xemeneies que citava Víctor Balaguer no és casual ni cap caprici. El diàmetre i l’alçada són el resultat d’un acurat càlcul en el qual intervenen: la densitat mitjana i el cabal volumètric dels gasos de combustió de la caldera; el coeficient global de transmissió de calor; el factor de refredament; la temperatura mitjana dels fums, i la temperatura de sortida dels fums a la sortida de la boca de la xemeneia. El combustible utilitzat era el carbó. El tiratge natural es produïa per la diferència de densitat entre els fums a l’interior de la xemeneia i l’aire exterior. Com més alçada, més tiratge natural. D’altra banda, com més alçada, més amunt es dissipaven els gasos de combustió.
La majoria de les xemeneies varen ser projectades pels enginyers sabadellencs Narcís Nunell i Sala, Manuel Folguera i Duran, Francesc Izard i Bas, Miquel Sampere i Oriach, Arnau Izard i Llonch, Antoni Forrellad i Solà, Josep Salvador i Roig i Ramon Vall i Rimblas.
