Gerard Torres Sanmartí estrena dijous vinent, 25 de novembre, l’exposició Derelictes a L’Hospitalet de Llobregat. L’acte arrenca a les 19 h a la Fundació Arranz-Bravo, on s’expoxa la mostra de Torres Sanmartí comissariada per Joan Vila i Boix.
Us oferirim un fragment del text del propi Vila i Boix, recollit en el catàleg de l’exposició:
“Gerard Torres Sanmartí presenta allò que no ha de ser ensenyat. Presenta allò que s’amaga, que no té una funció exacta i que participa del desordre general de l’estudi d’un pintor. Presenta la desfeta, el residu. Allò que l’artista no sap si descartar. Allò que ens fa dubtar i habita a l’estudi. Allò que s’oblida a l’estudi. Allò que sembla que navegui pel taller.
Per tal d’habitar aquest territori comú; aquest món que ens pertany a tots, l’exposició porta per títol Derelictes i s’hi exposen els residus de l’obra artística de Gerard Torres Sanmartí. S’exposen els residus per tal d’entendre el procés creatiu de l’artista, com arqueòlegs en un mar, veiem objectes que han pogut ser art, però són residus. Alhora que en ells hi veiem la rèmora d’allò que podrien haver arribat a ser. Per això són derelictes, són objectes que són expulsats de l’estudi de l’artista i exposats, com trossos de fusta en una platja d’un fred mar.
L’obra de Torres per tant, és pintura en la seva màxima expressió. Senzilla i complexa. Fàcil i elevada, simplement vol ser allò que hi ha entre els quatre bastidors de la tela. I allò que la fa remarcable és la conjunció d’aquests elements, alhora que una presentació accessible. L’artista fuig de l’art com a déu misteri i ens apropa al miracle d’imaginar coses diferents gràcies als seus actes creatius.
Derelictes acaba sent un homenatge a una pintura que cada dia torna amb més força. Com si les peces del gran naufragi de la pintura ens arribessin a la platja per explicar-nos una manera diferent i antiga de fer les coses. Un forma que lluny de fer de l’art una disciplina cortesana (com explicava el crític Martí Peran), s’arrisca a explorar nous territoris. Uns territoris que ens permeten entendre’ns a nosaltres mateixos. Veiem així, un art que ens explica el seu creador, tot fent servir el llenguatge del pigment i el pinzell.
L’exposició, és una petita visió d’un artista que ens vol ensenyar el seu món. Un territori que vol que fem nostres gràcies a la metàfora. Una mostra que com diu ell mateix humanitza l’art i ens el mostra d’una manera crua. Però sobretot, ens allunya del fet cortesà, de la tertúlia mateixa sobre un mateix, i ens fa veure els problemes reals de l’artista i l’obra”.
