Publicitat
XAVIER GUERRERO

Armengol, l’activista

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]

L’Armengol avança pel passadís amb el pensament al cap que les conquestes socials no són per sempre, que s’han de seguir lluitant per no perdre-les, que de seguida que deixes de lluitar-les, el sistema recupera el terreny perdut. Empeny la porta del menjador de l’empresa, entra i diu un “Hola, bon profit” en veu alta. Alguns companys asseguts a taula li responen.

Obre la bossa, posa la carmanyola al microones i, mentre s’escalfa el menjar, consulta els missatges del Guàtsap.

Encara té temps de fer una mirada general al menjador. Dues noies xerren en veu baixa i de tant en tant riuen. La resta dina en silenci, tots consulten els seus mòbils.

Això dels mòbils farà que perdem la consciència de classe i la noció de pertinença de grup. Fa petar la llengua amb disgust. Fixa’t, es diu, ningú mira ningú, tots absorbits per la pantalleta. Abans el menjador bullia de gent parlant, ara sembla una biblioteca, tothom més preocupat de relacionar-se virtualment amb algú a cinquanta quilòmetres que amb la gent que té físicament a un metre.

Seu en una cadira. Els companys de taula el miren breument i tornen a abaixar els ulls cap als seus plats i els seus mòbils. Pren els coberts i comença a menjar. Sona una notificació. Algú que creu no conèixer li ha fet un laic al Tuíter. Somriu. Busca qui és aquest algú, xafardeja el seu perfil a veure si pot endevinar de quin pal va. Decideix no seguir-lo.

Al final encara resultarà que les xarxes es van inventar per desmobilitzar la gent. I si no –canvia de tema i entra en un dels seus preferits–, aquest desfici per les sèries. Tothom pendent de l’última temporada, tothom dedicant hores i hores a consumir sèries una darrere l’altra. Així, mentre mires sèries, no penses en el teu lloc de treball precari, en la teva vida precària. L’opi del poble es diu ara plataformes digitals.

Entra de nou al Tuíter, deixa el mòbil a la taula i consulta els darrers tuits actualitzant amb el dit petit, per no embrutar la pantalla amb suc de mandarina. Fa diversos laics a tuits revolucionaris d’amics i coneguts que tampoc es conformen amb aquesta realitat. Un dia ho comentava amb un d’ells, en un xat de Féisbuc, que s’haurien d’organitzar i sortir a cremar-ho tot, que ara amb les xarxes és molt fàcil fer córrer una consigna i convocar tothom.

Un noi que treballa a l’empresa de fa poc, i de qui desconeix el nom, ha acabat de dinar. Ha recollit el seu tros de taula i juga a un videojoc. Pitja frenèticament la pantalla, sembla que la persecució o la matança d’enemics no li va gaire bé. No sap on va llegir que un nen de quinze anys d’avui dia ja ha matat milers d’enemics als videojocs i ha vist morir milers de personatges a sèries, jocs i pel·lícules. Ens estan ensinistrant per convertir-nos en psicòpates. Després diran que si les malalties mentals.

Però compte amb això de convocar la gent des de les xarxes a sortir a cremar-ho tot, que ja veus què li va passar a la Tamara Carrasco. Que des de les xarxes ens vigilen i ho saben tot de nosaltres. Que nosaltres mateixos ens posem el Gran Germà dins la butxaca i li expliquem tota la nostra vida, que el Gran Germà no ha de fer res, només esperar que la hi anem explicant.

Mentre pren un cafè de la màquina, es planteja deixar les xarxes tradicionals i passar-se a Sicnal i Mastudon, que diu que són més segurs. Ho buscarà al Gúguel, a veure què hi ha de cert, quan tingui una estona.

Torna al seu lloc, mira per la finestra. Al carrer, un cotxe en doble filera dificulta el pas d’un camió voluminós.

“D’això –diu a l’Anna, que seu a prop seu–, has vist aquesta sèrie del calamar? Creus que m’agradarà?”

Publicitat
Comentaris
To Top