[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]
No és còmode. No queda guai. És molt poc modern demanar-li a l’amiga que quan t’escrigui parlant del seu fill, posi l’article davant del nom de la criatura, perquè en castellà no, però en català davant d’un nom propi s’hi ha de posar. Però ja fa cinc minuts que esteu conversant i et sagnen els ulls cada vegada que hi posa Bruno sense l’el al davant. Potser queda repel·lent, però al final em decideixo, li dic a l’amiga i m’ho agraeix. Ai, sospir. Què ens està passant amb la llengua? No és novetat, ja ho sabem, no analitzaré els perquès, que ja els sabem –escassos continguts en català a les plataformes, la influència dels videojocs i els youtubers llatins, anglicismes mil vinguts del món digital, deixadesa i manca d’autoestima cultural…–, però el més trist és autodetectar-se les contaminacions, quan tens una mínima consciència per tractar bé la llengua. No et passa?
Quan la cagui, digues-m’ho. Emoticona de demanar-t’ho si us plau. Corregeix-me. Per sort, crec que no soc l’única a qui li fa angunieta trepitjar el català. A Twitter darrerament llegeixo converses en què gent de mitjana edat enumera les errades que s’autodetecta. Almenys, el tema apareix.
Em pensava que parlava un català força acceptable, però d’un temps ençà –fot-li, expressió mig arcaica que fa mig vergonya fer servir per no semblar un Pompeu Fabra amb potes– noto que estic viciada i quan parlo faig servir estructures que són calcs del castellà. Horror. Però si no miro youtubers llatins! Qui primer ho va notar va ser el meu oncle capellà, home culte i compromès amb la nostra cultura. Quan hi parlava, no es podia estar d’interrompre’m fent-me correccions que jo veia pròpies d’un ultra purista, però ara veig que se m’està castellanitzant el català, que em fa ràbia i que no sé ben bé com ha passat.
Sembla que sigui un tema irrellevant, però al final resulta que no volem que desaparegui la nostra llengua, no? Per no parlar de com ens sorprenen els nostres fills i nebots quan en el seu argot jove ens desconcerten –com ho fèiem quan érem joves– amb otaku per dir brut o noob per dir-te novato (novell!)…
I hi ha qui diu: “La llengua és viva i hem de donar pas als neologismes i a les noves formes d’expressió del món digital i dels joves”. Sí, però no pas a la contaminació. Podem ser activistes, doncs? Qui hi està disposat, a ser activista per la llengua? És incòmode i impopular. Fins i tot ens fa vergonya reivindicar-la. Cada vegada que algú m’envia una publicació de la Plataforma per la Llengua amb exemples d’incorreccions habituals, no sé si reenviar-les per no quedar com la repel·lent de torn. De torn està ben dit? Buf, ja dubto. Al final em mig censuro i ho envio a qui sé que és més militant de la causa sabent que en el fons, la majoria se les llegeix, fa una petita reflexió i, secretament, es proposa millorar.
Acabo amb una recomanació: fa poc ha aparegut el llibre Molt a Favor. 57 propostes i un pacte per la llengua, de set lingüistes catalans, que demostren que estan molt a favor del català. Us el recomano. Es tracta d’una bateria de propostes específiques per a la difusió del català, lluny de la llagrimeta. Per exemple, demana fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, per treure’ns els complexos, potenciant l’argot i la creativitat. O altres propostes: actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica, fer videojocs en català, incentivar el voluntariat en català dels estudiants universitaris, organitzar una fira de dedicada al català… Val la pena. Va, pensem-hi. Activem-nos. Mentre t’ho rumies, corregeix-me sense pietat.
