Ciutat

Més addicció a les pantalles: “Els nens reaccionen agressivament, els pares s’espanten molt”

pantallisme addicció pantalles

Un de cada tres menors mostra un patró compulsiu respecte al món digital, una tendència que va a l’alça des de la quarantena

Han aparegut nous casos de pantallisme i s’han cronificat els que ja existien / VICTÒRIA ROVIRA

El Pau té només 9 anys, però ja ha desenvolupat una addicció patològica a les pantalles. S’havia acostumat a arribar de l’escola, llançar la motxilla i les sabates, berenar en cinc minuts i jugar a videojocs fins a la mitjanit. Les interrupcions per dutxar-se o haver de seure a taula per sopar amb la família s’havien convertit en un maldecap per als pares, que es trobaven davant d’explosions d’agressivitat.

Aquest és un dels molts casos que atenen a l’Àrea clínica de salut mental infantil i juvenil del Parc Taulí. “Les famílies es troben amb conflictes constants quan intenten posar límits. Els pares s’espanten, no saben com ajudar, no troben la manera de solucionar-ho”, explica la psicòloga de l’hospital sabadellenc Kalia Planells. En casos com el del Pau –nom fictici, per mantenir l’anonimat– se superen de llarg les 5 hores de connexió entre setmana. En cap de setmana, en són més i les batalles per desenganxar-los són més dures.

El pantallisme –o addicció a les pantalles– s’ha disparat arran de la quarantena. Han aparegut nous casos i s’han cronificat els que ja existien. “En l’àmbit clínic no ha ajudat gens”, comenta.

Un 27,8% dels menors d’edat mostren un patró compulsiu respecte al món digital i les pantalles, segons l’informe de l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions per analitzar l’impacte de la pandèmia.

De mitjana, els joves que abans dedicaven 2,5 hores al dia a connectar-se a internet per diversió, ara s’hi estan 3,5 hores. Aquest augment s’ha traslladat a les àrees clíniques de centres hospitalaris com el Taulí.

Ús excessiu o patologia?

Ara bé, en quin moment un ús abusiu –que està generalitzat a totes les edats i és més comú– es converteix en ús patològic o en una addicció que cal tractar clínicament? No depèn tant de les hores que els infants i joves dediquin a les pantalles, sinó de com els afecta en el seu dia a dia, apunta la cap de l’àrea de Psiquiatria infantil i juvenil del Taulí, Montse Pàmias.

La línia es creua “quan deixen d’anar a l’escola, de sortir amb els amics o de dinar amb la família; en definitiva, quan deixen de fer coses funcionals”. La situació s’agreuja quan es crea aquest context d’aïllament social i “es reacciona amb agressivitat quan els intentes treure la pantalla”.

Els nens amb trastorns de l’aspecte autista, per a qui la socialització ja és una dificultat, són més vulnerables a patir pantallisme. També aquells infants i joves diagnosticats amb trastorns de dèficit d’atenció o hiperactivitat són més propensos a qualsevol mena de conducta addictiva, apunten des del Taulí.

L’ús problemàtic de les pantalles també pot aparèixer durant l’adolescència. “És una edat fràgil, vulnerable: augmenta la demanda social i acadèmica i se separen més dels pares, es fa més difícil ajudar-los i estar pendent de què fan”, assenyala la Planells.

Més educació digital

És una tipologia d’addicció susceptible a passar desapercebuda. És per això que molts pares se n’adonen quan comença a agreujar-se. La psicòloga experta del Taulí considera que fa falta més educació digital. “Per exemple, tots els pares saben que els seus fills no poden ingerir grans quantitats de sucre, perquè hi ha bona educació nutritiva. Però amb les eines digitals no n’hi ha tanta”, apunta.

L’educador digital Gerard Vilanova s’ha especialitzat en la prevenció de conductes abusives de la tecnologia entre infants i joves. Insta a posar pautes des del minut zero: “Si s’introdueixen pantalles amb funció mainadera a nadons, per alliberar temps, anestesiar o hipnotitzar, seran els primers candidats a no desenvolupar totes les seves possibilitats socials, a tendir a l’isolament”, exposa.

Els pares han de controlar el temps i l’ús de la tecnologia durant el desenvolupament de la infància, segons l’expert. També és partidari, en cas que sigui necessari, d’implementar eines de control parental durant l’adolescència. Tot el procés, emfatitza, ha de comptar amb l’acompanyament d’un adult, parcial o total. “Si els fills es converteixen en orfes digitals, i fan el camí en solitari, segur que s’equivocaran”.

Vilanova proposa introduir la regla de la balança, un pacte amb els fills: per cada hora d’oci que dediquin a la pantalla, n’han de dedicar una a l’oci sense pantalla. “Et pots fer la recepta a la teva mida, però es tracta d’equilibrar”.

Comentaris
To Top