[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
En el primer mandat municipal democràtic (1979-1983), molts dels ajuntaments significatius i més poblats van disposar de regidoria d’Urbanisme en mans del PSUC. La cosa tenia lògica perquè els treballs de Jordi Borja i el seu centre d’estudis urbans, la tradició de treball amb les AAVV i el conjunt del moviment ciutadà van conduir a aquesta hegemonia.
Portàvem un parell d’anys de govern i ens coneixeríem tots els regidors de les ciutats més destacades i ens preguntàvem com era que Barcelona, també amb regidor del PSUC, no arrencava el vol? La realitat era que a la capital no havien trobat la manera de fer alhora l’actuació puntual i la visió general. La situació va portar finalment i a mig mandat al relleu del regidor i al nomenament d’Oriol Bohigas com a cap del servei. I el resultat fou que ell, amb una ràpida estratègia a curt, mitjà i llarg termini, va desplegar una actuació enorme, la qual, a diferència dels nostres municipis més pobres, era enlluernadora. I ho va fer a mig mandat redreçant del tot la situació rebuda. La Barcelona olímpica neix d’aquest impuls.
Una de les primeres coses que va fer Oriol Bohigas va ser implantar monuments als barris, monumentalitzar-los en el nom adjudicat a aquella política. Podria ser sorprenent i semblar frívol i no ho era. Era una pica en Flandes, un senyal d’interès, de valoració, d’afirmació que aquests espais havien de ser de primer ordre urbà. En tot cas, no era mai un afer populista, podria ser aristocràtic, però mai demagog ni simplificador o paternalista. I després vingueren els plans de barri i les urbanitzacions d’espais lliures, amb innovació en els models de carrers, de places i d’equipaments.
En sentit professional, aquella manera d’intervenir, aquelles formes, eren la consecució d’una manera de treballar portada a terme des del despatx professional, assajada en la dita Escola de Barcelona o moviment arquitectònic dels anys seixanta. Els edificis del seu despatx (Martorell-Bohigas-Mackay) a la perifèria de Barcelona i a altres ciutats eren declaracions de noves maneres de viure i fer ciutat. A l’escala de Sabadell el símil era el despatx de Muntañola, Sauquet, Pedragosa i Valls.
I tornant a casa, de monuments també en vam posar, hem de reconèixer que il·luminats pel seu fer. Podem esmentar l’arbre de ferro d’Antoni Marques i cotxe enterrat de Pep Domènech al parc de Catalunya. L’obelisc de Benet Ferrer al passeig del Comerç, el paio negro (fossa d’un Llimona) a l’entrada de la Planada del Pintor. Una altra fossa a la plaça dels Avis, el rellotge analemàtic de Pep Domènech a Can Puiggener i la plaça de les Termes de Josep Melo, ambdues fetes amb ocupació comunitària. I me’n deixo. Posteriorment, aquesta opció tingué algun moment de categoria, com la barca de Joan Brossa al parc de Catalunya, o el monument a Antoni Farrés d’Agustí Puig, però la inèrcia s’ha esllanguit fins a extingir-se. Com més rics som, com més urbanitzats, menys cultura oferim i demanem.
Oriol Bohigas no hauria dubtat mai a fer el porxo, o monument aeri, d’Alfons Borrell al passeig de la Plaça Major. Alguns temps passats foren puntualment millors i nosaltres tenim deutes de memòria i reconeixement.
