[Pere Alavedra i Ribot, enginyer industrial]
A finals de l’any 1968, em va convidar la Fundació Konrad Adenauer a assistir a un seminari sobre política a Perpinyà.
Avui, amb una perspectiva de més de cinquanta anys, penso que fora interessant que els nostres dirigents poguessin escoltar aquelles assenyades paraules.
Abans d’entrar en el tema del títol, permeteu-me que us exposi algunes de les idees principals que vaig extreure d’aquell seminari:
1.
Tot col·lectiu ha de saber què és el que vol i com podrà assolir-ho. Sense definir-lo, no és possible crear un marc de convivència.
2.
Cal tenir present que les coses no són com voldríem que fossin, tampoc són com creiem que són, les coses són com realment són. És molt freqüent pensar que les coses són com voldríem que fossin, o com creiem que són; si hom comet aquest fàcil error, no s’arribarà enlloc. Per assolir fites duradores, s’ha de partir de les coses i dels fets tal com són.
3.
Com deia Aristòtil: “La política és l’art del possible”. Per tant, s’assoleix el cim a poc a poc, pas a pas. El tot o res, no té sentit, ja que esdevé el res.
4.
Finalment, un darrer tema: evitar l’Adamisme. És a dir, pensar que és el primer a abordar un problema, i que la seva solució és única i la bona. A casa nostra es diu que ha descobert la sopa d’all.
Davant d’un problema, el primer que s’ha de fer és estudiar, mirar com l’han abordat altres persones, i verificar que l’entorn és semblant. És evident que no es poden copiar solucions sense verificar que els entorns són similars. A Espanya ho vam veure en la política dels anys 2008-10, aplicant solucions keynesianes, amb les arques públiques exhaurides i un fort endeutament, quan les seves idees es van aplicar als Estats Units, amb les arques plenes, i amb un baix endeutament.
Si analitzem la política sabadellenca, catalana o espanyola, veiem que en tots els casos hi ha el mateix problema: no s’ha definit el què i com volem ser. Avui encara estem immersos en una profunda crisi d’identitat.
Si Sabadell volia ser la capital del Vallès, necessitava un gran intercanviador modal que donés suport a un potent nucli de serveis, i per nodrir-lo, un entorn industrial potent. La realitat va ser tossuda i per frenar el declivi del comerç fou necessari fer marxa enrere del que s’havia dit, i construir l’aparcament al Passeig. No haver analitzat i estudiat bé la situació del Centre ha comportat un munt d’accions al llarg d’aquest darrer mig segle sense resoldre el problema.
Avui Sabadell té una oportunitat històrica, si el treball es fa amb rigor i profunditat, i no es queda en els tòpics, en l’estudi que està realitzant l’equip encapçalat per qui fou alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.
Un altre tema similar és la B-40. Era l’any 1983 quan als pressupostos de l’Estat per a l’any vinent hi havia unes partides per a l’estudi del projecte de la M-40 i de la B-40. Van ser els grups catalans qui s’oposaren a la construcció de la B-40. Avui en tenim una ínfima part a Terrassa. L’Estat, en lloc d’invertir en el Vallès, va invertir en la Garrotxa a l’A-26, entre Olot i Besalú.
Aquest any, han finalitzat els peatges a l’A-7. A la primavera, amb l’arribada del turisme, estarà habitualment col·lapsada, amb l’increment d’emissions, pèrdua de temps, increment de costos que això comporta i, per tant, pèrdua de competitivitat. La B-40, esdevindrà necessària, però amb molta sort restaran deu anys per disposar-la.
Si entrem a Google Maps, i mirem l’entorn metropolità de Madrid, veurem que han construït la M-40 i la M-50. Avui estan treballant amb la M-100. Ells no s’hi han oposat, ells tenien clar què volien construir: el Gran Madrid, nosaltres no ho sabíem, i crec que avui encara no sabem el que volem ser.
En aquests darrers cinquanta anys, de forma subtil, s’ha anat augmentant la nostra dependència de Barcelona. Hem de preguntar-nos si ens agradaria ser una més de les conurbacions urbanes de la capital. O volem continuar sent una ciutat amb personalitat pròpia?
Donar-hi resposta és una tasca de tots.
