Oci i cultura

És vertigen o són ganes de volar?

Pau Vinyals de les Impuxibles
L'actor Pau Vinyals encapçala l'expressió de noves emocions amb els companys de les Impuxibles, ahir al Teatre Principal/ Victòria Rovira

Imagineu-vos la frontera d’un país pròsper, però que fa emmalaltí a la seva gent. En situar-nos-hi davant, en mirar-la de cara, s’hi descobreixen dues reaccions: la por, el vertigen davant el desconegut, i el plaer, les ganes de volar per veure que hi ha a l’altra banda. Ens passem anys encongits intentant superar murs invisibles, però sense èxit la pilota que volia creuar la xarxa sempre cau a camp propi. A vegades, per sort, continua endavant i se situa a l’altra banda, mirant-nos de cara.

Una d’aquestes victòries és la funció artística de Clara i Ariadna Peya, germanes i artífexs de les Impuxibles. La companyia que ahir va presentar al Teatre Principal de Sabadell el seu espectacle Suite Toc nº6. Una funció on es barreja l’ús de la música i el moviment per reflexionar sobre l’estigma que hi ha darrere del patiment que ens infligeix la ment. Com a resultat, una història en concordança amb el compromís de denúncia social que acompanya el repertori artístic de les germanes Peya, que alhora es nodreix de l’experiència d’onze anys des que Clara fou diagnosticada de TOC (Trastorn Obsessivocompulsiu). L’equip de la funció el completaven, Elia Farrero; Pau Vinyals i Adrià Viñas.

Ariadna Peya de les Impuxibles

Ariadna Peya, de les Impuxibles, durant un dels lòbuls de la funció, ahir al Teatre Principal/ VICTÒRIA ROVIRA

L’espectacle és la creació d’una nova frontera per l’espectador. Mitjançant una estructura dividida en lòbuls, i no en capítols, la funció presenta una barreja de diferents llenguatges per crear sinapsis aparentment anormals pels habitants d’aquell país que els hi explicava. Segons les teories de Focault sobre el discurs institucionalitzat, per tant, aquell social i històricament acceptat, les germanes creen mitjançant el ball, la música i la il·luminació un enunciat de bogeria. Des de la crisi mental expulsada en el fregament d’una pissarra il·luminada per paraules que interaccionen amb el públic fins a les construccions humanes que ajuden a tocar un piano en vertical.

En conjunt, un al·legat a la necessitat del suport mutu, davant el que pateix el patiment i el que també ho fa en silenci, per mirar endavant i acceptar la diversitat mental com una oportunitat pel canvi. Especialment, en veure’ns submergits en el que denuncien com una societat en què “el consumisme i el capitalisme provoquen unes desigualtats profundes que generen un patiment que no es pot sostenir individualment”. Si encara no heu passat a l’altra banda, elles ens recorden que en aquest costat del món “tothom està malalt i qui es pensa que no ho està, és perquè encara no té un diagnòstic”.

Clara Peya de les Impuxibles

Clara Peya, de les Impuxibles, davant una de les seves composicions, ahir al Teatre Principal/ VICTÒRIA ROVIRA

Comentaris
To Top