Recordeu quan el Guardiola aconsellava allò de “si ens llevem ben d’hora i treballem de valent”, etc.? Doncs es va deixar la part més important: ja ens podem llevar a l’hora que vulguem i treballar tan intensament com puguem, que si no sabem teixir un equip i un munt de complicitats (a part de llegir el batec del nostre temps), no farem res de bo.
Parlem de Gaudí? Heu anat a veure l’extraordinària, immensa i extensa exposició, comissariada per Juanjo Lahuerta, que li ha dedicat el MNAC, a Barcelona?
Doncs resulta que força objectes i mobles duen a la fitxa tècnica el nom de Gaudí. I no, no van ser materialitzacions de dissenys de Gaudí. L’arquitecte reusenc tenia un equip encara millor que el Barça de Guardiola del període 2008-2012. Però els gols del Messi eren del Messi, no pas del Guardiola. I encara avui moltes realitzacions de Jujol, Cèsar Martinell, Puig Boada, així com d’una pila d’artesans fantàstics, són atribuïdes a Gaudí.
El problema no és del comissari de l’exposició. El problema és nostre. Us agrada l’estil cru i descarnat de l’escriptor nord-americà Raymond Carver? És el resultat de l’edició de Gordon Lish. Us agrada alguna obra de teatre, alguna òpera o alguna pel·lícula? Es tracta de treballs col·lectius. Però el romanticisme ens ha ensenyat que les obres només poden tenir un sol autor.
Diem, “m’encanta el cinema de Hitchcock o de Kubrick”, però quin cinema? Amb quin muntador? Amb quin compositor de la banda sonora? Amb guió de qui? Qui n’és el productor? I el director de fotografia? Qui té el tall final? Una sola variació en aquests paràmetres pot convertir una obra mestra en una mediocritat o directament un desastre. I passa el mateix amb els grups i cantants… Molts, fins i tot, són una foto promocional rere la que s’amaga el veritable equip de tècnics.
Qualsevol actor conegut de Hollywood, amb un mínim de projecció, té un equip nombrós de persones: advocat per a signar contractes, advocat per a litigis, representant, mànager, estilista, publicista… Quan llegiu que Tom Cruise ha cobrat 100 milions de dòlars per actuar en un film, resulta que després de pagar li’n queda tot just un 30% abans d’impostos. Però sense el seu equip no hauria guanyat mai cap xifra remotament similar.
Ens omplim la boca parlant del Ferran –i de l’Albert– Adrià, dels germans Roca, de la Carme Ruscalleda… Sabeu quanta gent forma part del seu equip? Sabeu quin nivell té tots aquests col·laboradors (i que sovint no cobren o gairebé perquè l’aprenentatge i l’experiència són una inversió de futur més important que els diners)?
Si llegíssiu molts dels articles dels vostres diaris preferits, abans de passar per les mans de l’editor, us en faríeu creus. L’original i el resultat final s’assemblen com un ou i una castanya, per bé que bàsicament acaben explicant el mateix. I això que aquí no tenim una figura molt popular al món anglosaxó, que es diu “verificador de dades”.
A can Barça s’han fet les coses tan malament que Xavi Hernández necessitarà molt de temps, molta sort, i un grandíssim equip de col·laboradors (no només de jugadors), per a sortir-se’n. I aneu a saber, és possible que ho aconsegueixi.
No, Xavi no és Gaudí. Però Gaudí tampoc hauria estat Gaudí sense el seu equip.
