[Per Carles Fité, periodista]
Per fi s’ha acabat el 2021. A nivell del Centre d’Esports Sabadell, un dels pitjors anys de la història. Primer pel descens de categoria i tornar a abandonar el futbol professional i després pel mal inici d’aquesta temporada. Que va comportar la destitució d’Antonio Hidalgo, un dels millors entrenadors que hem tingut, i que tan de bo algun dia torni al club, en una situació molt més favorable que l’actual.
Perquè la situació ara mateix no és gens bona. Després ja veurem si tenim motius per ser optimistes de cara al 2022, però certament algunes coses no s’han fet gens bé a nivell esportiu i n’estem patint les conseqüències. Tot i que les comparacions són odioses, trobo oportú comparar-nos amb el Barça. Sí. Per situacions antagòniques, precisament.
Ara mateix, els blaugranes tenen un problema econòmic molt important, que els impedeix fitxar i fins i tot inscriure jugadors amb normalitat. Han de fer mans i mànigues per incorporar jugadors, demanant crèdits i prorrogant pagaments. Una mica la situació històrica del Sabadell. No tenir gaire diner i apostar per gestionar pobresa. I si es fa bé, amb humilitat i encert, funciona. Per això vam pujar a Eibar al 2011, encertant cessions claus com la d’Isaac Cuenca, Juango Ciércoles o Hiroshi, fitxant bé jugadors com Marc Fernandez o Puigdollers i cuidant a símbols del club per la seva trajectòria com De Navas i Agustin. La fórmula no falla.
En canvi, per molt contradictori que pugui semblar, com més pressupost pitjor van les coses. I aquí el Barça també ens serveix d’exemple, de mal exemple. La venda de Figo i Neymar els hi ha suposat una quantitat indigna de diners i una desastrosa gestió: fitxant a Petit i Overmars o a Dembele i Coutinho. Els més veterans, recordaran la nefasta temporada 92-93 que va suposar un doble descens de categoria per un Sabadell que va estirar més el braç que la màniga, amb fitxatges suposadament de renom com N’Kono o Zuñiga, que no sé si encara els hi devem diners i tot. I ara, ens ha passat tres quarts del mateix.
Amb l’ajuda del descens el Sabadell tenia un dels pressupostos més importants de la categoria. I l’ha gestionat fatal. Tot el mèrit que tenia Manzanera en la confecció de la plantilla del 2019 quan va assolir l’ascens amb un pressupost mitjà tirant a baix, el va perdre aquest estiu. Molts diners i males decisions. Perquè acabes fitxant a jugadors teòricament bons però frustrats perquè no estan al futbol professional. I acaben jugant al Sabadell perquè ningú d’una categoria superior els vol, tot i que ells creguin que tenen talent per ser-hi. Mercenaris. Fitxen per diners i prou. Ja tenen una edat i veuen com el seu somni de triomfar al món del futbol s’esvaeix i els queda el consol de guanyar molts diners en la seva curta carrera com a jugador. I si a més les coses no funcionen bé des d’un inici, estan fatal de moral i no busquis lideratge, ni professionalitat, ni una mica d’honor. Purs mercenaris.
Ara estem en ple mercat d’hivern i el Sabadell ha d’aprendre dels errors. Res de fitxar velles glòries (oi Álvaro Vazquez?), res d’enlluernar-se amb els diners: gestionar pobresa. Il·lusió, gent de casa, gent que sigui professional i ho doni tot. I també, consolidar alguns jugadors que sentin els colors. Que pugin del futbol base, que s’hagin format i criat per la zona. Gent que entengui una mica el que suposa vestir la samarreta del Sabadell. I no només ho faci per diners. Perquè afortunadament el futbol segueix sent un joc on no sempre guanya el més ric.
