Publicitat
TONA CODINA

Congela’t els òvuls

[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]

Encara tenim temps. – Segur? T’estàs fent gran i et passarà l’arròs. Vols dir que no us esteu refiant massa de la reproducció assistida? Quaranta-dos… algú t’ho ha de dir ben clar: aneu molt tard. Ets amiga meva i he vist casos. Miracles a Lourdes, no sempre funcionen les in vitro.  Abans d’anar a una clínica ho volem provar de manera natural.

– Però, a veure, a aquestes alçades, tots dos teniu clar que voleu ser pares?

– Sí, i tant. Molt clar. Ja fa temps que hem decidit que volem formar una família, però volíem fer altres coses abans. Primer ens havíem de consolidar a la feina, després vam tenir alguna crisi de parella, quan la vam superar vam veure que volíem viatjar, compenetrar-nos més… I quan vam fer deu anys vam retirar els anticonceptius, però anem cansats i sí, ens ho hauríem de prendre més seriosament, però això d’estar pendents del calendari és un pal.

– Així que res. 

– Potser caldria fer un seminograma, per veure si és un tema d’ell, però no troba mai el moment.  O potser són els meus òvuls.

– Foot-li.

I com aquest cas, uns quants. Per això o per allò, som moltes les que anem tard. I al final, si ho aconseguim, xas: “Maternitat geriàtrica”, com ho ha batejat a RAC105, la Mireia Giró, col·lega de monoparentalitat.

D’això de tenir “nets” en comptes de fills o de com s’ha retardat l’edat en què tenim les criatures, en parla també el reportatge Maternitat en “stand by” del Sense Ficció, emès ja fa uns anys però recuperable a TV3 a la Carta, en què mostra els motius pels quals la maternitat s’està ajornant tantíssim aquí. S’hi presenta les dones com unes eternes confiades en la seva capacitat reproductora. La idea: gràcies als anticonceptius hem après a no quedar-nos embarassades i ens hem pensat que teníem el control total. Llavors, quan per fi conflueixen totes les condicions econòmiques, psicològiques, sentimentals i astrals, resulta que s’ha posat molt difícil. Al reportatge hi falta, però, el testimoni dels senyors que ho posposen. Aquests que, per les seves pors o síndromes de Peter Pan, també són agents actius de la maternitat geriàtrica. Algú en pot parlar, si us plau? Crec que és un temarro ocult. Quan el propòsit de fer família s’ha ideat en parella, la decisió és cosa de dos. Però, quantes dones hem vist esperant anys i panys que l’altre es decideixi? Bé, de fet, al revés també pot passar i que sigui ella, diguem-ho, qui ho ajorna eternament. O en parelles homosexuals, l’un sí, l’altre encara no. Si en principi el projecte de parella funciona, què passa? Aquesta precarietat sentimental pot comportar molt patiment a l’altre. Cal, doncs, valentia i afrontar la realitat. En parlàvem fa poc a l’Instagram de la periodista Júlia Bertran. La publicació té com a imatge la cara de dos avis. I el text: “Ara sí, Antonio, tinguem un fill”.

Estima el teu somni de ser mare. Si la vida no t’hi ha portat, porta-t’hi tu. I si ets home i vols ser pare, potser has de canviar de parella.

Si vols ser mare i veus que la cosa va per llarg, per A o per B, congela’t els òvuls. Posa’t en contacte amb la realitat i tingues clar que a partir dels 35 anys la seva capacitat reproductiva baixa brutalment. I una altra cosa: treu-te del cap això que mentre tens la regla ets fèrtil. No pas. A moltes ens ha anat d’un pèl. Pensa que la pandèmia i tota la mandanga ens ha distorsionat la percepció del pas del temps, així que, sigui el que sigui el que està fent que no t’hi posis, si desitges ser mare amb totes les teves forces, congela’t els òvuls. I si has fet tard perquè ja són vells, si realment el desig ve de les entranyes, sola o en parella, cap a la clínica pitant.

Publicitat
Comentaris
To Top