[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Aquesta és una història d’anada i tornada de l’Argentina a Sabadell i de Sabadell a l’Argentina entre el 1927 i gener del 2022. Moltes vegades no ens n’adonem, passen de llarg. Algunes d’aquestes històries estan plenes de dramatisme i expliquen molt qui som. Fa pocs dies, es va posar en contacte amb mi una periodista argentina: Cecilia Valdez. Dijous, la vau poder conèixer en un magnífic reportatge de Guillem Plans en aquestes mateixes pàgines. Em va dir que li havia donat el meu contacte el Xavier Domènech. Em va explicar que havia conegut Edna Copparoni, que tenia papers d’ella i que venia des de l’Argentina a Catalunya per fer un reportatge de la seva estada a Sabadell i de la relació del seu marit, Edgardo Ricetti, amb la ciutat.
Ricetti va ser un pedagog llibertari de la CNT, seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia que va establir una escola a Sabadell, Cultura i solidaritat, entre 1927 i 1939. Li vaig dir: “Mira no tinc ni idea de quasi res d’aquesta història, però has trucat a la porta adequada. Si a Sabadell hi ha algun historiador que coneix la història amb poques hores et donaré el telèfon i, si cal, remouré la ciutat i segur que el Diari de Sabadell ho farà gentilment”. Vaig telefonar a unes quantes portes i vaig topar amb els que efectivament en sabien, alguns com Eduard Masjuan i Esteve Deu, realment en saben molt.
Ricetti ha de marxar a l’exili l’any 1939, se’n va a l’Argentina i té un fill amb Copparoni, que es dirà Ariel. Durant la brutal i sanguinària dictadura argentina Ariel és un desaparecido. Per als més joves que no ho saben, es tracta d’un molt probable assassinat. I enterrat d’amagat de la família o tirat al mar des d’un helicòpter amb mans i peus lligats. Sobre una família recau la mala sort de dues tragèdies, l’exili de Catalunya i la pèrdua d’un fill de la pitjor forma possible: sense poder-lo enterrar.
Quina mena de bèsties de polítics de dretes que hi ha al món. Ara que molta gent vol blanquejar la Transició, cal dir que quan hi ha el cop d’estat de Jorge Rafael Videla el 24 de març del 1976, el rei Joan Carles I apressa el govern a ser el primer país a reconèixer aquell despietat govern que torturava i matava sense pietat. Un motiu més per ser republicà. El seu fill mai demanarà perdó per una cosa molt pitjor que ser un lladre.
La relació amb la Cecilia l’he tingut per tota mena de sistemes electrònics. Al final ens veiem una estona a l’Arxiu Històric de Sabadell. En un moment de la conversa em diu que ella també és filla d’un desaparecido de la dictadura. En aquell moment no vaig saber què dir. Em vaig quedar glaçat. Vam continuar parlant una estona. Al cap de dues hores, li vaig enviar un missatge excusant-me. Després li vaig poder explicar que els que vam lluitar a la clandestinitat contra la dictadura franquista tenim una gran empatia amb els represaliats per les dictadures, especialment la xilena i l’argentina. Cantàvem les seves cançons de resistència. Gràcies, Cecilia Valdez, per venir i recordar-nos una part de la nostra història i la necessitat imperiosa de la fraternitat humana universal.
