[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
La proposta de les noves quotes d’autònoms per trams del ministre Escrivà s’ha rebut amb força indignació dins del col·lectiu. A més, el destí ha volgut que coincidís mediàticament amb l’escàndol dels sous dels funcionaris del Parlament de Catalunya, destapat pel Diari Ara, circumstància que ha generat odioses comparacions.
Si prenem les dades del 2019, any 1 abans de Covid, a Sabadell hi havia 9.915 persones amb ingressos d’activitats econòmiques a la seva declaració de renda. D’aquestes, crec oportú ometre les que tributaven en règims estimatius, com ara els mòduls o l’agrícola. Ens queden, per tant, 7.485 contribuents, autònoms, que declaren el seu benefici de manera directa, és a dir, sumant ingressos i restant despeses. Doncs bé, el seu rendiment mitjà anual fou de 15.362 euros, és a dir, de 1.280 euros al mes.
Aquest autònom mitjà de Sabadell, fins ara pagava una quota mínima de 288,99 euros al mes. Amb la reforma Escrivà passarà a pagar-ne 474,30, un increment del 64%. Per tant, els 1.280 euros mensuals de què disposava es convertiran ara en 1.094 euros, abans d’impostos. Si, després de pagar aquests impostos, el lloguer o la hipoteca, els subministraments i el menjar, encara li queden diners per comprar el diari, podrà llegir que un telefonista del Parlament percep un sou mensual de 3.834,02 euros al mes per no anar a treballar, ja que té llicència per edat.
Personalment, el que més m’encén de la reforma és el to paternalista amb el qual ens la pretenen vendre, argumentant que tindrem més protecció social. Això és totalment fal·laç. Fins ara, els autònoms ja teníem dret a cotitzar per la quota que lliurement escollíssim. Qui volia –i podia– cotitzar més, ja ho feia. A més, també teníem la llibertat d’optar per un pla de pensions privat, ja que molts desconfiàvem del sistema públic. Des del 2021, aquestes aportacions privades també s’han limitat enormement.
En resum, la reforma és una mostra més de la tendència creixent de l’Administració a envair l’esfera privada dels ciutadans i a limitar la seva llibertat individual. També evidencia com, als autònoms, podem canviar-los les regles de joc d’un dia per l’altre sense que passi res. Unes regles del joc que, d’altra banda, semblen les sagrades escriptures en el cas dels treballadors públics.
