[Per Josep Mercadé, periodista]
Us proposo un exercici ben senzill. Pugeu a la Mola, mireu a banda i banda, i digueu quina us agrada més. La que mira cap al mar, on l’acumulació de ciment i població ocupa bona part de la plana vallesana, o l’altra que, a més de gaudir de la visió de Montserrat, la Serra de l’Obac i el Montcau, podeu entreveure una Catalunya més buidada.
Ja sé que no us descobreixo res de nou. És una imatge que la patim tots. Vivim envoltats d’edificis i de quilòmetres de carrers, amb alguns espais verds que fan de corredors per esponjar la densitat de tanta pressió humana. Ens hem acostumat a viure així. Però en aquests moments crec que s’albiren unes altres prioritats que ens haurien de fer replantejar el creixement indiscriminat, tot i que regulat, que determina un model de desenvolupament urbanístic basat a anar fent més grans les nostres ciutats.
El resultat de tot plegat és que el municipi veí i l’altre també fan el mateix i la taca de ciment s’estén de forma controlada però imparable per tota la malmesa àrea metropolitana. El més trist de tot plegat és que no resolem, tampoc, el problema de l’habitatge. Ja hem vist que els preus expulsen molts barcelonins cap a la segona corona de la metròpoli. I això fa que el Vallès es nodreixi d’aquesta nova població i del foment al creixement d’habitatges.
Com publicava aquest dissabte el Diari de Sabadell, a la ciutat queden zones per créixer. Una és Can Gambús, amb unes grans reserves de sòl, i una altra, Can Llong, tot i estar més ocupat, ja que el seu desenvolupament urbanístic va començar fa més anys. Recordo que a finals dels anys 80, just quan començaven les obres, vaig portar el meu fill (ben petit aleshores) a fer-hi un vol perquè s’impregnés de com era Can Llong abans de transformar-se en un nou barri de la ciutat.
Nostàlgies a banda, en aquests moments encara tenim una oportunitat per reequilibrar-nos. De la Catalunya buidada a casa nostra se’n parla poc. I és que des de la metròpoli és difícil adonar-nos del que representa. Però aquest fenomen és ben viu i demana trobar-hi solucions. Probablement, si a una part de la població metropolitana li oferissin possibilitats de tenir feina i habitatge fora de la conurbació barcelonina, no dubtaria a cercar noves oportunitats en altres indrets de Catalunya. Tot serien avantatges, alliberaríem espais en zones ja molt congestionades i ajudaríem a equilibrar el territori. Qui s’hi apunta?
