Publicitat
JULIÀ GUERRERO

Un ‘flâneur’ per Ca n’Oriac

[Per Julià Guerrero, periodista]

No soc de Ca n’Oriac. Però si ets de Sabadell tard o d’hora acabaràs establint vincles amb uns dels barris que més i millor batega a la ciutat, ni que sigui perquè tenen la millor fruita i al millor preu (això diu la meva dona com un mantra). En els darrers temps torno a trepitjar-lo amb certa assiduïtat i m’agrada fer-ho sense propòsits ben definits. Com un espectador casual que gaudeix tot passejant del batibull que es genera als principals carrers o a les poques placetes que tenen al barri. Una experiència que em proporciona una realitat que, per exemple, els barris del centre ja no m’aporten malgrat trepitjar-los cada dia, massa normativitzats. Realitat en el sentit que expressa meravellosament bé l’escriptor sorià J. A. González Sainz al seu darrer llibre La vida pequeña. Parant atenció als petits detalls que se’ns ofereixen, però sense caure en el narcisisme de l’època actual, gaudint de la barreja entre experiència viscuda i atzar d’una realitat que no pot existir sense el component de ficció que afegim nosaltres mateixos amb els nostres pensaments, desitjos i records…

Ara deu fer 30 anys, per guanyar quatre quartos, juntament amb un amic i company d’estudis de l’institut Ferran Casablancas, vaig patejar ben a fons Ca n’Oriac durant una temporada per fer bustiades de la combativa associació de veïns del barri. Aquells dies d’anar amunt i avall repartint cartes d’aquella entitat tan potent i parlant amb tot tipus de personal em van obrir els ulls a una realitat que desconeixia però que encara avui –any 2022– es manté tossudament intacta: Ca n’Oriac és únic i, als meus ulls, un dels pocs racons genuïnament sabadellencs que queden en una ciutat molt difuminada per les capes i capes d’impersonalitat malauradament afegides amb el pas dels anys tot i les millores socials i urbanístiques.

Aleshores –primers 90– era una odissea trobar una adreça a aquell monument al brutalisme arquitectònic conegut popularment com l’edifici de les columnes, inconfusible rusc que encara trena un dels punts neuràlgics de la zona a la ronda Collsalarca. També es mantenia l’esperit entre homèric i quinqui de les històries que traspuaven carrers com el de la Llanera, aquella sui generis Hell’s Kitchen a la sabadellenca: un món d’emprenedors i de murris del tèxtil, de drames i d’alegries de la immigració no volguda, de crims –abans anomenats passionals– a casetes autoconstruïdes i de casaments multitudinaris al restaurant Avenida. O la plaça del Pi, un dels pocs respirs en forma de sauló a tant ciment i formigó per tot arreu, amb la seva llibreria, gairebé l’únic reducte d’alta cultura que es podia trobar per la zona. Una plaça, per cert, guanyada pel moviment veïnal durant la Transició. A uns baixos d’aquella plaça passava hores estudiant amb uns companys universitaris, però sobretot jugant al dòmino i a dards, afició que posteriorment accentuaríem gràcies al pub Griffin, també a Ca n’Oriac, al carrer de la Segarra, un temple per als devots del jazz i la cervesa d’importació.

Però els meus records més antics, gairebé percepcions borroses, de Ca n’Oriac s’ubiquen a principis dels 80, a la seu de la biblioteca de Caixa Sabadell, a l’avinguda de Matadepera, llegint Tintins al singular –per no dir lleig– edifici que encara manté operatiu el BBVA com a delegació bancària. I aquelles populoses terrasses dels bars de tapes i entrepans que atapeïen les voreres de taules i cadires: com la del bar Checa –ara portat per una família xinesa mantenint el nom–, on havia vist fascinat com servien en una safata un cap de porc gegant farcit cuinat a l’estil gallec. I és que tot era possible a la petita Andorra, nom que va fer fortuna per accentuar el potentíssim vessant comercial del barri: es podia comprar un rellotge de paret, vestir a la moda més o menys garrula amb les darreres horterades de l’època o moblar un pis sencer per 100.000 pessetes. Tot gràcies a la petita usura, autèntic motor per aixecar barris populars i grans fortunes.

El sediment de les darreres fornades migratòries han acabat de donar una nova clau de volta que, si se’m permet la boutade, ara acosten Ca n’Oriac a models de barris més propis de grans metròpolis més que no pas a la ciutat provinciana de la qual forma part. Com a flâneur de la meva pròpia ciutat, tinc debilitat per Ca n’Oriac, per les converses genuïnes amb els botiguers que fa 50 anys que obren la persiana o a la cua de la loteria on aquest Nadal vaig comprar el número de l’associació de veïns –que no va tocar, per cert–.

Quatre paraules intercanviades amb un dominicà que fa el vermut i m’aconsella la cervesa de barril de l’Águila que ofereix l’establiment en un carreró del barri poden suposar un respir a tant tràfec i vacuïtat i gaudir per un moment de l’autèntic Sabadell, el construït al meu cap, si més no.

Publicitat
Comentaris
To Top