[Per Víctor Patsi, periodista]
Final de la Copa del Rei de futbol del 1990. Finalistes, FC Barcelona i Reial Madrid. Alineacions titulars (que sempre sorprèn algun nom oblidat). Barça: Zubizarreta, Alexanco, Koeman, Aloísio, Amor, Bakero, Robert, Eusebio, Ladrup, Salinas i Txiqui Begiristain. R. Madrid: Buyo, Chendo, Hierro, Ruggieri, Sanchís, Gordillo, Míchel, Schuster, Martín Vázquez, Butragueño i Hugo Sánchez. Entrenadors, Johan Cruyff i John Benjamin Toshack. Resum ràpid de la prèvia: en cas de derrota, Johan Cruyff anava al carrer. Resum ràpid del que va passar: Victòria culer per 2 a 0 (gols d’Amor i Salinas, aquest en el minut 90) i Cruyff va salvar el cul. Després, la repera: quatre Lligues d’una tacada, la primera Copa d’Europa de la història del club, bateig de l’equip com a Dream Team per Lluís Canut –llavors feia les transmissions en obert per TV3– i, el més important de tot, camí marcat de com havia de jugar el Barça per seguir guanyant en el futur.
“Imagineu el que ens hauríem perdut si Johan hagués estat acomiadat després d’aquella final de Copa del 90. Tots els èxits posteriors del Barça s’han produït gràcies a les bases que ell va assentar”. Qui diu això? Juan Carlos Unzué. Quan? Aquesta mateixa setmana, durant la presentació del seu documental Vivir valELA pena. Quedeu-vos amb les majúscules: ELA (acrònim d’esclerosi lateral amiotròfia) i amb el missatge del títol al complet: viure val la pena. I ens ho diu algú que la seva malaltia no té solució possible. “Cada dia és pitjor que l’anterior”, expliquen els que pateixen aquesta raresa degenerativa de tipus neuromuscular. Et va minant el cos –primer la força, després la mobilitat, després…–, però et deixa el cervell absolutament operatiu. T’adones de tot el que et passa, saps en quina fase en trobes, quina ve al darrere, i com acabarà el procés. Mentalment, duríssim. Com ho afronta Unzué? De portes enfora –endins només ho sap ell–, transmetent una energia i un positivisme que sorprèn a tots els que l’envolten. “El dia que ens ho va dir –tant se val qui–, era ell qui ens animava a nosaltres”. La mort fa por. No agrada parlar de la mort. Ni dels que t’estimes i encara menys d’un mateix. Unzué ho aprofita per fer aquest raonament: “Quan aprens a morir, aprens a viure. Vull que tot el món em recordi amb un somriure”.
El somriure és una cosa que es té o no es té. Hi ha el somriure impostat i el somriure espontani, el de veritat. I el de Juan Carlos Unzué és dels d’aquelles persones que transmeten optimisme, siguin quines siguin les circumstàncies adverses. El caparró li va a mil. Per això parla de Cruyff, d’aquella final. I de Xavi Hernández, aterrat en plena tempesta. De la importància dels veterans en un equip farcit de joves prometedors, on no tots triomfaran. Del munt d’interrogants i neguits al voltant de la situació actual, esportiva i econòmica, a can Barça. El futbol ha estat la seva vida –retirat als 36 i 16 anys més ensumant gespa i vestidors com a entrenador de porters, analista, segon i primer entrenador–, però els ulls se li il·luminen quan parla de ciclisme. El seu hobby era pedalar i molt. Bici de carretera i muntanya, tant se val. Era perquè ja no pot. I de fa temps. Fins i tot es va fer adaptar el canvi i els frens de la bici als efectes de l’ELA a les seves mans, mancades de força i precisió. Una última mala caiguda li van fer aparcar la bici definitivament. Bé, no del tot. Encara suma pedals a la bici de spinning que té a casa. Una lliçó de vida amb missatge positiu. Com és el Juan Carlos i com us el trobareu al seu documental. El teniu a Movistar+. I sí, valELA pena veure’l.
