El Cine Imperial acull aquest dijous a les 19.30 h el passi del documental Cartes a la presó. Finestres entre murs. Al col·loqui hi participarà Carme Forcadell. Només el primer any d’empresonament, entre els 9 presos van rebre unes 150.00 cartes, segons una estimació de l’Associació Catalana pels Drets Civils.
Quantes cartes ha rebut, al llarg dels quasi 4 anys que va estar a la presó? Milers i milers, però no sé la xifra exacta. Al principi les comptava, però el volum era tal que ja vam deixar de fer-ho. A casa no hi cabien. En total, són 72 caixes.
On són, ara? A l’Arxiu Nacional de Catalunya. El dia que feia 3 anys del meu empresonament, com a gest simbòlic, vaig entregar totes les cartes que havia lliurat fins aquell dia.
Quantes en rebia el dia? Doncs potser unes 200.
Se n’ha quedat algunes, per vostè? Sí, les de la família. Les de la mare. Per si me les volia rellegir en algun moment.
En rebia moltes, de Sabadell? Moltes, és clar. Però he de dir que la procedència geogràfica era molt repartida. També venien moltes de les Terres de l’Ebre [d’on Forcadell és nascuda]. Però també de Reus, Girona, Barcelona… I de l’estranger, especialment de Flandes, Holanda, Escòcia. Ah! I una del Japó.
Què li enviaven? Per exemple, postals de viatge, explicant- on havien estat. També fotos de sopars grocs, manifestacions… O fins i tot selfies que ens havíem fet en alguna ocasió. Ah! I mots encreuats, sudokus, llibres… I flors seques, dins les cartes! També alguns dibuixos que els nens feien a escola.
Tenia temps de contestar els textos? Vaig intentar contestar almenys una vegada a tothom que em va escriure mai. Sóc conscient que potser hi ha gent se’m va passar i em sap greu. Però contestava cada dia.
Va rebre cartes d’infants o adolescents? Sí! Recordo molt una noia molt maca de Sabadell, de 16 anys, que m’explicava la seva vida a l’Institut. Era menor d’edat quan vam començar a cartejar-nos i va complir els 18 anys mentestrant. També m’escrivia gent gran, com un senyor de 92 anys. Era molt divers.
Va percebre un biaix de gènere en el suport als presos, depenent de ser homes o dones? En el suport de la gent i en les cartes ha estat igual. A més, ho hem comentat amb els altres companys. El que és cert és que a Lledoners es concentraven set persones, mentre que a Dolors estava a una presó i jo a una altra. Entenc que Lledoners va tenir més pes mediàtic.
Un instant de la classificació de les 72 caixes donades per Forcadell / CEDIDA
En àmbits carceraris és habitual remetre segells als reclusos. Uf! Era extraordinari, la quantitat de segells que m’enviaven. Només que un 10% de les cartes me n’afegissin una tira de segells, ja en tenia a bastament. De fet, en repartia entre totes les internes, perquè moltes altres dones no tenien diners ni segells. També em trametien coses que no podien entrar a la presó, com una orquídia. Després ho recollien els meus familiars.
Com li feia sentir la seva lectura? Depenia del moment. A Alcalá Meco era molt rellevant. Perquè no podíem veure mitjans de comunicació catalans i les televisions espanyoles sempre donaven una imatge molt dura i negativa de nosaltres. Clar, jo també m’odiaria, amb el que deien! A més, a dins, l’entorn era més hostil. Així que, en general, les cartes eren molt importants, perquè ens explicaven que estava passant al carrer.
Podia llegir la premsa? Les redaccions dels catalans ens enviaven exemplars, motu propi. Però t’arribaven dos o tres dies tard, perquè anaven per correu postal.
I sentimentalment? Doncs ens han fet companyia. Eren una catarsi. Et feien no sentir-te sol, ho feien tot més fàcil. Feia que sempre tinguessis alguna cosa a fer. Sobretot a Alcalá Meco.
Tenien por que els funcionaris de presons us llegissin les cartes? Les obrien davant nostre, perquè no ens hi posessin diners ni droga. Però això li feien a tothom. De manera mecànica. Una vegada em van enviar un bitllet de 50 euros i se’l van quedar, perquè a la presó no existeix el diner físic. Tenim una fitxa, una targeta de plàstic, amb la que comprar a l’economat.
Doncs s’estarien una bona estoneta a la vostra cel·la, obrint cartes… Clar, els funcionaris es van queixar perquè tenien moltíssima feina. Potser s’estaven una hora obrint cartes! Imagina’t: 200 meves i 200 de la Dolors, cada dia. I es van queixar al director d’Alcalá meco, el qual va posar hores de reforç.
A banda de cartes, va rebre visites poc conegudes? Que no transcendissin gaire en vaig tenir la de la cantant nord-americana Joan Baez, que per mi és de les visites més entranyables. Així com l’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena, que no va ser massa conegut.
Ara participa del documental ‘Cartes a la presó, finestres entre murs’. Realment, els protagonistes són les persones del carrer que ens enviaven les cartes. Com ara Victor Colomer, experiodista del Diari de Sabadell, qui participa del documental i del col·loqui al Cine Imperial.
Bosses amb cartes rebudes pel terrassenc Josep Rull / CEDIDA
Cartes dels altres expresos
El de l’expresidenta Forcadell és el quart lliurament de documentació a la Col·lecció de cartes dels presos i exiliats per l’autodeterminació de Catalanya:
- El conseller Carles Mundó, a l’octubre de 2019, va cedir 1.856 cartes, 146 targetes postals i 1 llibre fotogràfic de record rebuts a la presó d’Estremera (Madrid) durant els seus 33 dies d’empresonament (entre el 2 de novembre i el 4 de desembre de 2017).
- El conseller Joaquim Forn, a l’octubre de 2020 (després d’alguns retards motivats per la pandèmia), va fer un primer lliurament de 15 carpetes que contenen 1.500 cartes, tractades per Blanca Masvidal, qui n’ha tingut cura d’acord amb els criteris tècnics que l’Arxiu Nacional.
- El conseller Josep Rull, al desembre de 2020, va lliurar 10.500 cartes rebudes a la presó entre 2017 i 2019, procedents de 51 països dels cinc continents, ja classificades exhaustivament per la historiadora terrassenca Mariona Vigués.
