Publicitat
JOSEP MERCADÉ

Dones i guerra

[Per Josep Mercadé, periodista]

Aquest 8 de març està marcat per la guerra a Ucraïna. Aquesta taca bèl·lica sobre un territori, situat a poques hores d’avió de casa nostra, ens està condicionant les nostres vides des del 24 de febrer. L’empatia que es genera amb els milions de persones que viuen sota la pressió de l’artilleria russa és proporcional a les dimensions descomunals que està agafant aquesta guerra.

A diferència d’altres conflictes, aquest el vivim minut a minut. Els mitjans de comunicació i la resta de xarxes socials ens mostren imatges que, bàsicament, il·lustren tres conceptes: por, destrucció i mort. Impotents o quasi, des de la nostra zona de confort, veiem les cares de desesperació de grans i petits davant una guerra tan injustificable com difícil d’explicar.

Curiosament, quan assistim a un conflicte bèl·lic, malgrat els condicionants que es puguin generar a través de tota mena de missatges, és lògic que sorgeixin empaties diferents. En el cas d’Ucraïna, la virulència de tot plegat fa difícil trobar justificacions a les accions armades que anem veient en aquest relat al moment. Segur que si no estiguéssim sota la influència del món occidental, hi hauria qui ens diria que aquesta guerra és inevitable i ens la justificaria. Però com que som a Sabadell, Catalunya, Espanya, i al sud d’Europa, el que veiem ens sembla esgarrifós i, per més que en cerquem, no trobarem cap raó que pugui justificar allò que els nostres ulls veuen com si fos una ficció.

Doncs bé, de totes aquestes imatges n’hi ha una que he de reconèixer que m’ha afectat especialment. La força de la fotografia rau no tant en el que es veu, sinó en el que està amagat: una maleta de viatge al costat d’uns cossos de persones mortes coberts amb roba. Es tracta d’una mare i els seus dos fills petits. No van poder arribar a l’autobús que els havia de dur a un lloc segur.

El paper de les dones en aquesta guerra està sent el més visible. El fet que els homes no puguin sortir d’Ucraïna fa que les imatges més habituals siguin les de dones amb els seus fills i filles arribant a les fronteres de Polònia o Romania després d’una feixuga sortida des de les seves residències. Però no ens podem quedar només amb la imatge de desesperació fugint de les bombes. El seu no és un rol gens fàcil. Han fet aquesta opció per protegir els seus. La seva lluita és tant o més valenta que la dels homes que agafen un fusell. Estan despertant consciències.

Publicitat
Comentaris
To Top