[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
De vegades la gent ha de tornar a començar. De vegades això passa quan ja ets gran i se suposa que has de tenir una vida estable i sense sorpreses, sense inesperats girs de guió. Com foren, per exemple, les successives crisis al tèxtil que varen tancar una empresa rere l’altra fins que gairebé no en varen quedar. Tants i tants sabadellencs, que ja tenien la jubilació a tocar, de sobte, abocats a l’atur i, encara pitjor, amb uns coneixements i experiència que ja no tenien cap mena de sortida laboral. La poetessa Concha García parla d’ella mateixa quan diu tenir “las manos llenas de llaves, en una realidad sin puertas”, però ho podem aplicar també a tots ells: filadors, encarregats, teòrics, nuadors, ordidors… condemnats a reconvertir-se, a reinventar-se com a repartidors, comercials d’assegurances o guardes de seguretat, sense ser conscients que potser eren els últims representants del seu ofici i del seu món, tots dos en extinció. A Sabadell, l’únic record de molts d’ells és a les plaques dels carrers al barri d’Espronceda.
De vegades no és la feina, sinó la parella. Una malaltia, una garsa o un falciot s’enduen la persona amb qui has conviscut i has estimat des de fa tants anys que no sembla que la terra pugui seguir girant com si res. Però segueix girant com si res. Cada racó de la casa com una postal, recordant-te vivències passades. Canviar de referents i afrontar un possible futur en solitari preguntant-te què ha passat, per què a mi. Escriu Concha García: “He perdido. La sensación que produce perder repiquetea en el suelo”.
Fa uns dies una tal Carol H. Mack va tenir els seus instants de glòria a Twitter amb l’anunci que, després de quaranta anys de casada, havent quedat single als setanta, trobava l’amor veritable als setanta-tres. Era una piulada bonica, tendra i optimista. Com gairebé sempre, hauria estat millor quedar-se amb aquesta piulada i no seguir el fil de comentaris de la mateixa Carol i dels qui opinaven al respecte. Podríem tenir una imatge completament diferent de Twitter si només llegíssim la primera piulada. Quan baixem per la cadena de comentaris –sempre baixem per la cadena de comentaris–, de seguida aflora l’estupidesa humana, que pot arribar a ser tan alta com la fosa de les Marianes posada cap per avall.
Imagino un llibre fet només de començaments. A cada capítol, una nova història només presentada, sense desenvolupar. Un esbós del que potser passarà, les primeres tentines després de refer-se d’una caiguda. La resta, a lliure albir del lector. Com els finals dels contes infantils tradicionals, quan el príncep i la princesa es casen i, diu el conte, viuen feliços per sempre i t’has de creure que serà així perquè el conte s’acaba i no en dona més detall. Els reis i prínceps de qui jo he tingut notícia més de prop, a banda de traficar amb armes i estafar hisenda, molt feliços en l’amor no ho han estat ni sempre ni mai. Vaja, ja estic divagant. Torno a la meva història. Imagino un capítol d’aquest llibre per a cadascuna de les persones grans obligades a tornar a començar i que elles soles i lliures en puguin decidir el final. Imagino la Carol amb un vestit acolorit, passant triomfal sota un arc de flors, sense que ningú li comenti res al Twitter, només un munt de cors dient “m’agrada”. “Como si una liberación parecida a nacer anduviese conmigo en este extraño trayecto”. Que gran, Concha García.
Hi ha gent que quan pateix un gir de la sort, el rebutja i passa la resta de la seva vida queixant-se’n. Hi ha gent que l’entoma, s’hi adapta i hi busca la part positiva. Aquest article va per ells. Quant que n’hem d’aprendre.
