Raül Romeva es dedica a la política, però ben bé podria ser escriptor. Després de tres llibres escrits des de la presó (Ubuntu: La república del bé comú , Esperança i llibertat i Des del banc dels acusats), escriu ara sobre la presó. A l’altra banda del mur (Ara llibres).
Creu que, com a societat, vivim en un desconeixement del que és veritablement una presó? Totalment. Desconèixer la presó és desconèixer una realitat. Ja entenc que és incòmode per molta gent. Però el fet de veure-la i viure-la ens obliga a replantejar-nos moltes coses. Clarament, hi ha moltes coses que no estem fent bé.
Heu compartit aquestes experiències amb els vostres partits, de forma que modifiquin la gestió de la Generalitat de les persones? El fet d’haver estat 9 persones a la presó durant quasi 4 anys ens ha permès reflexionar molt i compartir-ho. Les reflexions del llibre, de fet, són reflexions compartides. Darrerament, he parlat molt amb Carles Mundó i Esther Capella, que han estat els dos darrers consellers d’ERC en l’àmbit de presons. I jo els he transmès coses que, de fet, ja estaven fent des de la Conselleria. Línies de canvi que ja s’estaven iniciant.
Les presons estan canviant, doncs, aquí i ara? Estan canviant. Però haurien de canviar molt més ràpid, des de punt de vista penitenciari. Però sobretot, han de canviar des del vessant social i comunitari. No és només que s’hagi de canviar la presó físicament (o sigui, l’edifici), sinó que canviar el sistema penitenciari. L’estigma que suposa passar per presó, la construcció de comunitat, qui decideix qui va a la presó… I això no depèn de la Generalitat. Hem de fer una reflexió sobre la presó més aviat des del conjunt del sistema. Intento parlar de la presó no des dels murs físics, sinó des del punt de vista conceptual.
Quines alternatives planteja al tancament físic? Entre la privació de llibertat i la impunitat hi ha una gamma d’opcions. Jo no estic plantejant la impunitat. Sinó treballar perquè una persona que ha comès un delicte i està pagant una pena, tingui els incentius suficients per abandonar la via delictiva com a manera de viure. Això, des de la presó és difícil d’aconseguir. La meva experiència em demostra que l’alternativa a la presó tancada és més eficaç, com presons obertes. I no són invents tan originals, ja s’estan fent.
On ens referenciem? Als països nòrdics. Dinamarca, Suècia, Noruega… Són models referencials. I en termes de rehabilitació, en termes d’èxit, són molt més exitosos que no pas els models més punitius. O sigui: Hi ha més reincidència en els models punitius que no pas en els que són més oberts. Només per això, ja és molt més intel·ligent.
Aquests models oberts necessiten més recursos econòmics, i per això no els estem aplicant? Necessiten diners… I en llocs diferents. No s’han de centrar en la securització, en la vigilància. Els has de posar en el tractament, en l’acompanyament. Això no vol dir necessàriament més diners, però sí dedicar-lo a altres llocs. Tota manera, els països amb les taxes més baixes de reincidència són els que tenen un pressupost més alt per presoner i dia. A Catalunya avui dia és de 100 euros. Als països nòrdics en gasten 200 i poden arribar a 300. Però això és el cost relatiu. Perquè en la mesura en què hi ha menys presos, la despesa global baixa. Moralitats i ètiques a banda, a la societat que li interessa? Que una persona, després d’haver estat presa, no vulgui tornar-hi.
Com són les persones preses que va conèixer a dins? El delinqüent no és el que entra a la presó. Es fa a la presó. La gent comet errors en la vida. I són presos circumstancials. Que no vol dir que no hagin comès un delicte i l’hagin de reparar. Però aquesta compensació ha de servir per castigar o per ajudar que aquesta persona no hi torni a delinquir?
I pot existir un enfocament femení i feminista de les presons? A Catalunya només el 7% de la població reclusa és dona. I són estructures molts masculinitzades, tant pels interns, com per com estan pensades i gestionades en lògica masculina. Falta pensar les presons des d’una mirada femenina i feminista. No només que hi hagi assecador de cabell [com demanava Carme Forcadell], sinó que sigui més aviat reparativa que no punitiva.
Com ha sortit de la presó? Canviat? Com va ser la readaptació a la vida social? La presó canvia sempre. A mi se’m fa molt difícil imaginar -i tampoc no és el meu cas- passar per la presó i sortir igual. La pregunta és: Com et canvia i cap a on vols canalitzar aquest canvi. A mi m’ha servit per endurir-me des d’un punt de vista emocional. És una experiència traumàtica que, el que fa, és desenvolupar una capacitat de resiliència molt gran. O sigui: endurir-me en el sentit d’enfortir-me. Si estàs davant un trauma, t’has de protegir. I t’enforteixes.
L’ha canviat la forma de mirar el món, la vida? Clar, m’ha obert mirades a experiències que, abans d’entrar a presó, no hi havia tingut. M’ha permès conèixer matisos de la nostra societat que m’0bliguen necessàriament a replantejar algunes perspectives que jo tenia. Tenia una realitat que desconeixia, que m’interpel·la. I que ara he d’incorporar.
