No es pot conèixer una casa per la seva façana. Almenys, a Sabadell. Sovint sense pintar, amb el ciment visible. D’altres correctes, però igualment sòbries. Perquè el prototip de sabadellenc no vol aparentar. I tanmateix, a l’interior poden amagar joies modernistes, patis amb figueres… O l’estudi d’un pintor a les golfes.
D’alguna manera, també és la història de la casa Badia, la de La fabricanta (pel seu negoci tèxtil), a finals de segle XIX. I que als anys 40 del segle XX passarà a ser la casa familiar de Ramiro Fernández Saus, on pinta els seus quadres. Una línia invisible relaciona la casona amb les arts: un dels nets de la fabricanta no és un altre que Josep Maria Sert i Badia, reconegut pintor i autor dels frescos de les catedrals de Vic.
Desenes de pinzells s’acumulen a les golfes, de bigues a la vista i tènue llum. “Els meus quadres sempre van fora, però he decidit pintar-los aquí”, diu amb orgull Fernández Saus. De Sabadell amb direcció a Madrid, com passava sovint abans. Tot i que ara sempre amb vol a la galeria Long&Ryle a Londres, amb la que des de fa uns anys treballa en exclusiva.
D’aquesta producció artística neix ara el llibre Ramiro Fernández Saus. Prospecting the inner isles, una elegant edició que recull algunes desenes d’obres. Un catàleg de luxe, amb les reflexions del crític Andrew Lambirth i editat per Long&Ryle. Precisament es presenta aquest dijous, 31 de març a La Llar del llibre. L’acte arrenca a les 19 h i estarà acompanyat de Vicenç Altaió.
Stricto sensu, però, no és una novetat. El llibre té el seu recorregut, des que fa 4 anys va sorgir la idea juntament amb la galeria londinenca. D’aquí que es presentés a Londres al novembre de 2019 i quedés pendent fer-ho a Sabadell a la primavera següent. Però va arribar la pandèmia i les primaveres ja mai no han tornat a ser iguals. Víctima en la llarga llista de projectes aturats per la Covid, el llibre veu ara la llum. “No teníem pressa, oi?”, demana amb complicitat al llibreter Joan Fàbregues, a la seva vora. “És atemporal”.
L’estudi del centre de Sabadell / LLUÍS FRANCO
Com les façanes crues de Sabadell, el pintor no sembla tenir massa intenció de lluir cap a fora. “De vegades una cosa agrada més o menys, no saps ben bé per quins motius. I la meva pintura va quallar a Anglaterra”, sosté. Una relació que es remunta a l’any 1989, quan Fernàndez Saus marxa amb una beca a Londres, on s’hi estarà any i mig. S’hi emporta el cotxe, de forma que una setmana treballa a l’estudi i la següent surt a explorar els comptats anglesos. El countryside. “Així anava a caçar elements d’inspiració, a dibuixar esquetxos”, explica. Perquè Ramiro és anglòfil. Els seus coetanis havien demanat beques a Nova York, a Berlín… Ell apostava pel món anglès. “Sempre m’ha agradat molt la pintura anglesa, amb aquelles natures verdes, el gust pels animals que tenen, les manor-houses…”, enumera. I sense voler, ell també entrarà a formar part d’aquell paisatge. Tornant d’una de les setmanes exploratòria de carretera i manta, es troba que al seu estudi li han deixat una nota. Contacta’ns quan puguis. Està signada per la galeria Long&Ryle.
Un contacte que obrirà una prolífica carrera. Algunes de les seves obres llueixen a menjadors com el de la parella cinematogràfica Tim Burton i Helena Boham Carter. De la duquessa de Westminster. Del baixista dels Rolling Stone Ron Wood.
Amb un dels seus gosos / LLUÍS FRANCO
En canvi, a Catalunya no ha estat tan reconegut. “Aquí em costa més. Crec que és perquè estic fora del registre que es porta”, apunta com a hipòtesi. “No vol dir que em senti incomprès: jo ja sabia a quin partit estava jugant”, diu. Si inicialment s’enquadra en estil proper a la trans-avantguarda, que en els anys 80 adquireix importància, posteriorment canvia el seu estil. “I aquí va ser quan vaig perdre suports molt rellevants”. Però és una carrera de fons, recorda.
No sabem si és corredor, però sí que és ciclista. El recent homicidi d’un ciclista a la carretera de Rellinars encara a la retina. Una filera de mallots penja de l’aire al fons de l’estudi i s’entreveu el manillar d’una bicicleta blanca. I dos gossos trastejant per la cambra. No estranya, ja que els animals estan molt presents en la iconografia de Ramiro. Dofins. Lloros. Gats i gossos. “Dins el quadre, els hi dono la mateixa importància que una persona. La mateixa a un ocell que al mariner”, diu mentre ressegueix amb el seu dit una de les pàgines il·lustrades del seu llibre.
Un univers propi, reconeixible. Captat de traços d’aquí i d’allà, però executats al seu estudi la casa Badia. Un univers propi, en un entorn amagat. Catalitzador de la seva creativitat. “Aquí fem les coses cap a dins. La gent és discreta, fins i tot s’amaga. Ja coneixes la dita: homes de Sabadell, senyors de Terrassa”. Però la discreció no pot ser mur d’invisibilitat. “Us animo a conèixer el que passa dins les cases”, repta Fernández Saus.
Al seu estudi / LLUÍS FRANCO
A la seva, veurem un pintor més aviat nocturn. S’alça a les 9h i arrenca a pintar a les 12h, però no és fins a mitja tarda que li arriba l’hora bona. “Abans és com el calentament”, riu. Llavors no aturarà fins a la una o les dues de la matinada. I sopa en acabar, no pas abans. “No puc trencar el ritme, si estic en un estat propici”.
De matinada, quan la claror del dia és esvaïda, Ramiro encèn els focus de llum. La foscor de la nit amaga la façana i totes les cases fan la mateixa cara negra. Però per entre les finestres s’aprecïa la llum dels focus. I ja no importa la façana exterior, sinó el secret que ha estat revelat.
