[Per Manel Cunill i Llenas, ambientòleg i bioregionalista]
El món del surf té la seva èpica en la cultura nòmada a la cerca de l’onada perfecta per lliscar. Això ha comportat des de fa dècades un estil de vida propi dels rodamons. Segurament una de les virtuts de la pràctica del surf és la relació entre la natura i les persones només a través d’una planxa. Un esport, fins ara, prou respectuós amb la natura. Segurament, la promoció de desnaturalitzar aquesta cultura esportiva del surf i domesticar l’onada deu ser el propòsit dels més de 100 projectes que es promouen. Molts d’ells a la península Ibèrica (Cunit, Màlaga, Madrid, Cantàbria, Barcelona-Montgat, etc.). La vocació mercantil de la socialització de la cultura surfer segurament implica la desnaturalització d’allò que en el seu dia va ser una relació harmònica entre natura i surfistes.
Des de fa temps sembla que el nou embornal de la ciutat és el riu Ripoll i els seus entorns. De fet, l’ordenació i reflexió al voltant d’aquest espai natural pivota amb relació a l’equilibri entre la natura i l’artifici de l’àmbit fluvial. L’herència del passat ens ha llegat un paratge singular on conviuen el parc fluvial, un espai d’oci i lleure, activitats econòmiques i patrimoni industrial, horta de lleure i professional, sistemes de sanejament de les aigües i, malauradament, activitats impròpies. Avui, en aquest context revisionista que s’albira a l’àmbit del Ripoll, s’ha d’apostar per endreçar i acotar l’espai urbanitzat i rehabitar els espais fluvials i naturals. La natura és l’aposta més determinant per adaptar-nos jovialment als reptes de la crisi sistèmica i ambiental recurrent.
A les darreres dècades podem destacar dos artefactes de lleure i esport que s’han construït al Ripoll. El més primerenc, la Bassa i, més recentment, la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya. I ara sembla que s’hi vol entaforar una piscina d’onades mecàniques. És evident que una infraestructura d’aquesta naturalesa implicarà l’artificialització de més hectàrees d’espais naturals de la ciutat. Cada metre quadrat cimentat significa perdre més capacitat per omplir els aqüífers naturals. D’altra banda, milions de litres d’aigua potable o apte per al bany provindran de la xarxa pública. Un bé precisament que no anem sobrats en un país mediterrani com el nostre. El cost energètic de moure aigua per fer onades serà notable i poc raonable. Hem de malgastar l’energia d’aquesta manera? I els panells solars dels promotors millor que els instal·lin als teulats. Arribats aquí, és sensat que la ciutat hipotequi quaranta anys un espai públic per un projecte de dubtosa viabilitat econòmica i ambiental? Amb tot, també sorprèn l’indret on es vol ubicar aquesta piscina d’onades, que precisament estaria situada en una zona inundable. Massa disbarats per a un projecte obsolet abans de començar.
Les proclames dels promotors d’una pluja de milions caiguts del cel forma part de l’estratagema de la iniciativa. Habitualment, el promotor procura captar el màxim de recursos privats i implicar els organismes públics per assolir el seu objectiu financer. Per als interessats en aquest afer és recomanable consultar les dades econòmiques i financeres de la companyia donostiarra Wafegarden, especialista amb aquesta mena de projectes.
Percebo amb tot que l’equip de govern, àvid de trumfos preelectorals, s’aferra a la propaganda de projectes forans “a la carta” per persuadir la ciutadania de la bondat de nova bona. Una manera de dirimir el dilema en contra o a favor de la idea és preguntar-se si hom estaria disposat a rascar-se la butxaca per invertir en una piscina d’onades. Tants anys vindicant que Barcelona era el barri marítim de Sabadell per ara esdevenir la Barceloneta del Vallès.
