[Per Josep Gisbert, periodista]
Algú va dir que Cs hauria de denunciar per intrusisme ERC i JxCat. I tenia raó, després que els partits dits independentistes –i que per fi tothom s’està adonant que des de l’1-O ençà han renunciat a ser-ne– acordessin carregar-se la immersió lingüística, l’únic objectiu pel qual el 2006 s’havia creat el partit d’Albert Rivera, Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa i companyia. Cs, però, fins ara no ho havia aconseguit i ERC i JxCat els faran la feina amb la reforma de la Llei de política lingüística del 1997 pactada amb el PSC i En Comú Podem. Una reforma que, si acaba tirant endavant tal com està plantejada, serà l’estocada definitiva a la pervivència de la llengua catalana.
El català té des de fa uns quants anys mala salut. Ara ho diu tothom i tots els informes, però fins ara ningú no ha fet res per arreglar-ho. I els principals responsables d’ocupar-se’n, els governs de torn de la Generalitat, han fet l’orni. El problema no és la sentència del 2021 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a impartir el 25% de les classes en castellà, tot i que evidentment és un problema. El problema és la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut, que senzillament es va carregar el blindatge de la immersió lingüística i va obrir la porta al que està passant ara, perquè totes les resolucions que hi ha hagut des de llavors tant de l’esmentat TSJC com del Tribunal Suprem (TS) es basen en aquesta decisió. Però el gran problema és, sobretot, que des del mateix 2010 els successius governs de la Generalitat i els partits que els han donat suport, tots sense excepció –PSC, ICV, ERC, CiU i els seus derivats–, han volgut fer veure i creure que no passava res.
No haver actuat a temps és el que ha conduït a la situació de desprotecció actual de la llengua catalana a l’escola, però en realitat al conjunt de la societat. I és curiós que els partits que ara es treuen de la màniga una teòrica sortida a partir de la reforma de la Llei de política lingüística del 1997 siguin els mateixos que –uns amb les mateixes sigles i altres amb unes altres– en els últims dotze anys d’inacció, del 2010 al 2022, s’han repartit el Govern de la Generalitat. Una sortida que, per molt que diguin el contrari, en la mesura que, per primera vegada des de la Llei de normalització lingüística del 1983 –que és la que va establir l’ús del català com a llengua vehicular a les aules–, oficialitza que el castellà sigui llengua d’ús a les escoles, és obvi que es carrega, i de dalt a baix, la immersió lingüística. La immersió lingüística, com el seu nom indica, només és possible amb una única llengua vehicular. La resta és una altra cosa.
I la pega continua sent la mateixa de sempre, que els partits ja directament exindependentistes esmercin tots els esforços a contradir la realitat, a pretendre que els ciutadans no s’adonin del que realment passa. Cada vegada, però, menys gent combrega amb rodes de molí i cada cop són més les veus dissonants amb la reculada nacional protagonitzada els últims temps per ERC, però també per JxCat, que es preocupa tant de fer-li la traveta al soci que no s’adona del ridícul que fa primer dient que sí a aquesta ensulsiada de la llengua catalana i després despenjant-se’n i, quan toqui, tornant-s’hi a apuntar. No és la primera vegada que actua així, i amb aquesta acció i altres de semblants –com l’espectacular desobediència de Laura Borràs en el cas de la inhabilitació del diputat de la CUP Pau Juvillà– l’únic que aconsegueix és perdre credibilitat.
Però per què ERC i JxCat li fan la feina a Cs acceptant que els tribunals imposin el castellà al sistema d’ensenyament públic de Catalunya? No és estrany que hi hagi qui malpensi que es tracta d’un pagament més pels indults de l’1-O.
