[Per Pere Urpí, programador musical]
Celebrant que s’escau de nou la diada de Sant Jordi amb tota la seva exuberància. Que des de sempre, la literatura i l’hospitalitat –a recer dels cafès i els bars– han acotxat escriptors, periodistes, dramaturgs, diletants i tota la classe de lletraferida, aquí evocarem la ciutat perduda.
Fa molt, a Sabadell convivien múltiples tertúlies literàries de cafè, de pintors al migdia (Noè, Angle, Duque, Molins de Mur i algun jove que hi queia del cel) i de teatrerus que feien dels locals amb taulell el seu món evanescent de facècies i respecte amb els altres artistes. A Belles Arts just reobert abans-d’ahir, a Cal Sacs, a La Granja Urpí els pintors, a Ca la Pepa, el Clàssic. El Trébol, El Clàssic post òpera, la Coope –immortal– la Tasca i l’Estel·lar. Fins i tot, els més estripats i antisistema sense saber-ho, a La Llar. No pas la del llibre, no. A La Llar, Llar. La del Raval de Fora, fora vila que se’n deia qui sap quan.
De fet, si mai hi penséssim, als bars, per per exemple 1 € o 1 € i poc podem obtenir calefacció a l’hivern i aire condicionat l’estiu, wi-fi, paper higiènic, sabó de mans i aire calent per eixugar-les, 6 o 8 diaris i revistes.
La possibilitat de deixar i recollir paquets de tota mena sense saber-ne el contingut, música, recàrrega de les bateries, conversa amb qui en tingui, badar com escrivia Baudelaire, el servei mateix dels cambrers, aixopluc si plou, conspirar com és imperatiu contra el Govern i el Gobierno, Brussel·les o Estrasburg. El cafè amb diversos sucres, sacarina, estèvia i llets que obliguen a disposar de gerres multicolors per identificar cada preparació. Deixarem el món de les infusions fora d’aquest text.
Professionals de l’hostaleria confidents de secrets inconfessables i teràpia garfida de paciència. Observadors silents de parelles d’amor en contingència. Tal vegada la nostàlgia és un error i remetre’ns al món preinternet ens dugui al paradís perdut que la memòria emmascara com ningú. Potser sí, tot i que és que no. Tal vegada la paraula dita i escrita cara a cara sense embuts ni pantalles soni carrinclona i tova.
Això sí, va haver-hi un temps en què es quedava per conversar de tot i res i del res sorgia el tot. S’enredava el cabdell i es desembolicava la troca perquè el respecte i la dissidència tot ho presidien.
Baudelaire ja ha escrit tot el que calia: “Mentre rere els vidres d’un cafè, un convalescent […] es barreja a través del pensament amb els pensaments que s’agiten al seu voltant”.
