[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
D’ençà de l’anunci de Sabadell Surfcity, he intercanviat opinions, inclús dins de la Xarxa Onion, amb persones favorables i d’altres contràries al projecte. És un goig formar part d’una ciutat on la gent viu amb passió aquesta mena de qüestions. Com a colofó, dimarts vaig participar en la taula rodona organitzada per la Fundació Bosch i Cardellach. Entre d’altres, hi vaig aprendre que una fàbrica en runes pot ser un “element de contemplació”.
Com vaig dir a la sessió, a Sabadell no anem sobrats en generació d’activitat econòmica. Tenim un PIB per càpita de només el 68% respecte a la mitjana de Catalunya i un dèficit net de llocs de treball de 20.000 persones que, com diu Manel Larrosa, ens pot convertir en una ciutat dormitori. En aquest context, una inversió històrica de 14 milions d’euros hauria de suposar una gran injecció de moral. Per contra, ha suscitat abrandades reaccions adverses. A risc de simplificar, m’agradaria segmentar-les en tres grans grups:
En primer lloc, els desinformats. Aquestes persones et plantegen objeccions com el malbaratament d’aigua, el consum energètic o el dispendi de diners públics. Quan els aclareixes que l’aigua del projecte ve de mines, que el consum energètic és 50% autoproduït i la resta de fonts renovables, o que els 14 milions d’euros són 100% privats, o bé acaben convençuts, o bé és que realment pertanyien a un dels altres dos grups.
En segon lloc, els ecologistes radicals. Aquest segment és impossible de convèncer, per més que sàpiguen que el terreny on ha d’anar el projecte és ara, en part, un aparcament informal de vehicles. Sempre trobaran alguna tortuga o algun mussol que haurà de desplaçar el seu cau uns metres i, per ells, això ja és una línia vermella.
Finalment, els que s’hi oposen no pel que es proposa sinó per qui ho proposa. Amb aquests, al cap de cinc minuts de conversa, apareix indefectiblement la paraula Bustos. Poca cosa a afegir.
A tots ells els convidaria a donar un cop d’ull al mapa electoral de França a la segona volta i a fixar-se en el vot a l’extrema dreta a les antigues zones industrials. O, entre tots, intentem ser més flexibles i ens obrim a noves oportunitats de creixement econòmic i de generació d’il·lusió i esperança, o aquí tenim tots els ingredients per tenir un bon ensurt als propers comicis. Estem jugant amb foc.
