Publicitat
JOAN BRUNET I MAURI

Tres notes esparses en temps convulsos

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

1.

N’he perdut el compte, però deu ser l’enèsima vegada que escric en relació amb un espai físic central de la ciutat que des de fa anys està ancorat en la indefinició més flagrant i en el dubte permanent que finalment sembla tocar a la seva fi. Com és fàcil suposar, m’estic referint a l’espai urbà —únic i singular— que s’obre entre la plaça de l’Àngel i el començament de la Rambla que, al seu torn, conté diversos àmbits diferenciats (plaça de l’Àngel, passeig Manresa, plaça del Dr. Robert i Racó del Campanar) que s’articulen al voltant de l’espai central més potent que coneixem com a passeig de la Plaça Major. Els que em coneixen saben bé que de sempre he estat en contra d’aquesta denominació per a un espai que es conformà a finals de la dècada dels anys 40 del segle passat quan s’enderrocaren les edificacions que pel sud tancaven i delimitaven la que llavors era la plaça Major. Aquella tan desafortunada actuació urbanística, que s’emportà els nuclis del Pedregar i de les Burrianes amb l’objectiu d’una pretesa modernització de la ciutat, és la que propicià l’espai que el franquisme batejà amb el nom del general que encapçalà la dictadura espanyola entre els anys 1923 i 1930. De l’aiguabarreig entre la denominació popular del passeig sense més afegits (o de passeig dels semalers per la tipologia dels arbres que inicialment hi foren plantats) i els seus antecedents, quan la democràcia arribà als ajuntaments i amb ella la revisió urgent del nomenclàtor per netejar-lo de noms i denominacions que fessin referència a la guerra civil, als militars colpistes contra la República o a la dictadura, se’n derivà l’actual denominació de passeig de la Plaça Major que, com a mínim, és enganyosa, ja que el pretès passeig ni arrenca ni desemboca en cap plaça Major pel simple fet que la conté. Els FGC fa temps que van resoldre el desideràtum apostant pel topònim Sabadell – Plaça Major amb el qual identificar l’estació del Metro del Vallès del centre de la ciutat. Però de sobra sabem que una flor no fa estiu.

2.

Dissabte passat celebràvem la diada de Sant Jordi. Una festa entranyable que projecta una imatge de país que no s’acaba de correspondre amb els fets. M’explicaré. Segur que en cap més indret del món deu produir-se la simbiosi que, amb permís de la pandèmia, s’esdevé a Catalunya cada 23 d’abril, quan dos símbols es fusionen en un sol gest de forta significació: la rosa (símbol per excel·lència de l’amor que és lliurada a la persona o persones estimades), i el llibre (símbol, també per excel·lència, de la cultura que la parella rep a canvi de la rosa). Que això sigui així no vol dir que els catalans siguem persones especialment sensibles, ni excepcionalment cultes. Almenys això és el què es desprèn del fet que el dia de Sant Jordi es venen a Catalunya el 30% dels llibres que es vendran durant tot l’any. La dada, que és prepandèmica, no seria menyspreable si no fos perquè en xifres absolutes vol dir que si per Sant Jordi es venen 2,4 milions de llibres, al cap de l’any, per extrapolació de dades, se n’hauran venut al voltant de 8 milions. I si per ser fidels a un dels estereotips que als catalans se’ns atribueixen, fem números, ens adonarem que en un país que habitem 7,6 milions de persones, la compra per càpita de llibres superaria en ben poc el d’un exemplar per habitant i any. Molt em temo que amb aquestes dades —que certament no té en compte la venda de llibres en format digital—, no n’hi ha per llançar coets ni tampoc campanes al vol. Però aquesta circumstància no ha de restar en cap cas la màgia que la diada de Sant Jordi desperta, ni la capacitat que té de mobilitzar centenars de milers de persones que a despit de condicions meteorològiques adverses —com les que es donaren dissabte passat— surten al carrer disposats a mantenir la tradició. D’aquí que posats a la feina, seria bo que féssim de Sant Jordi una festa de tot l’any. És a dir, que el costum de comprar i de regalar llibres no fos únicament flor
—rosa— d’un sol dia.

3.

En només una setmana hem pogut assistir a dos debats amb el riu i el seu futur com a protagonistes. A banda de les consideracions que al voltant d’aquests debats amb el rerefons del Surfcity se’n puguin fer a favor o en contra, és bo destacar que es tracta d’una molt bona notícia que el riu sigui objecte de consideració, d’atenció i sobretot de debat franc i obert com des de fa anys no ho havia estat. Al cap i a la fi, debatre propostes de ciutat abans que els projectes es facin realitat hauria de ser una pràctica habitual i no pas l’excepció de la flor que fa estiu.

Publicitat
Comentaris
To Top