Amb el teatre força ple i alguns joves beneficiats pel descompte que impulsa la FOC, l’entitat sabadellenca va estrenar la producció de Rigoletto, la darrera d’aquesta temporada. Va jugar-hi a favor la programació d’un títol de repertori; l’aposta per cantants locals solvents; el gust d’un públic per propostes poc innovadores o excèntriques; així com la relació qualitat-preu.
En aquest sentit, Carles Ortiz i el seu assistent Esteve Gorina s’emmotllen a les exigències d’un títol gens fàcil de muntar. Aprofitant idees i decorats del muntatge de 2010, en salven la frontalitat i expliquen la història planerament emmarcant la història en una pretesa atemporalitat i eclecticisme estètic, del que també participa el vestuari. L’escenografia de Jordi Galobart combina la disposició d’elements realistes amb una representació figurativa –només va mancar més atrezzo al quadre inicial-, reforçada per la il·luminació de Nani Valls en la creació d’espais i ambients: tant en el contrast (acte III: blaus i taronja; efectes estroboscòpic) com en el matís lumínic (segon quadre acte I).
A l’estrena, la direcció musical de Gil de Tejada va corroborar que és un mestre curós. Primer, cal felicitar-lo per l’excel·lent rendiment del cor en totes les intervencions (des del Zitti, zitti fins a l’efecte sònic del vent) que, a més, va convèncer com poques vegades per la coordinació escènica. I, després, cal lloar l’hàbil acompanyament de les veus, sense tempi comprometedors, l’eficient concertació (quartet Bella figlia dell’amore ), la teatralitat (Tempesta), la pàtina lírica i dramàtica; així com la dosificació de dinàmiques i textures en àries com el Caro nome , magníficament calibrada per a la soprano Elisa Vélez. El segon acte d’ella va ser el millor en intenció amb un corprenedor, candorós i resignat Tutte le feste al tempio i l’evolució del seu personatge d’adolescent a dona, sobreagut inclòs a la Vendetta.
Luis Cansino (de blanc) va tenir un paper estel·lar / lluís franco
A la seva tercera visita a Sabadell, Luis Cansino va ser notablement aplaudit per la seva demostració d’experiència i saber afrontar els grans reptes sense arribar esgotat al final. Sense el lícit descarnament verista en la psicologia del bufó i la seva burla, va ser expressivament variat i puntualment emotiu. Només se li pot demanar un pèl més d’arrauxament en els episodis violents ( Cortigiani… vil razza dannata ) que realci determinats aspectes de l’heterogeni cant i emocionalitat de Rigoletto.
El darrer protagonista, el Duc de Màntua d’Antoni Lliteres, també va convèncer per la veu cabalosa, amb metall i registre agut refulgent que ha llimat una tendència estentòria en la zona alta. Es defensa amb dosis de fiato i intel·ligència en el fraseig, tot i que ha de polir la col·locació, massa canviant: unes notes guturals, altres lleument nasals, algunes obertes, i la resta ben projectades. Veus com la seva són les cridades al primer nivell estatal i, també, a l’estranger, en òptimes condicions.
Recordant l’Sparafucile de fa dotze anys, la veu de Jeroboam Tejera s’ha enfosquit i ara s’adiu molt millor al rol també escènicament fent bona parella amb la Maddalena d’Anna Tobella. La resta de comprimaris com Juan Carlos Esteve (Monterone), Anna Farrés (Giovanna) i Joan García Gomà (Conte di Ceprano) van arrodonir el segell d’una producció, diligent i digníssima, recompensada amb entusiasme com demostrava l’espontani aplaudiment a Mirna Lacambra, quan aquesta va recollir el ram de flors llançat des de l’escenari.
