[Per Rircard Mas, historiador de l’art]
Ara fa uns dies, mig centenar de personalitats del món de l’art sabadellenc –artistes, historiadors, gestors culturals– van presentar un manifest que critica durament l’actual situació del Museu d’Art de Sabadell. No els manquen raons.
El museu està econòmicament infradotat, i l’espai que ocupa –la Casa Turull– és, de totes totes, insuficient per a mostrar l’art sabadellenc dels segles XIX i XX. De tot això us en podria parlar per experiència pròpia i abastament, ja que vaig comissariar-hi l’exposició dedicada a la Impremta Sallent, que va tancar a finals de febrer.
És veritat, molts ajuntaments destinen gran part del pressupost de cultura a dues activitats: la cavalcada de Reis i la Festa Major. D’altra banda, com que cultura és gairebé tot, cal mantenir biblioteques, teatres, i ajudar molts altres sectors, com el de les tradicions populars. Em fa enveja el Museu d’Art de Cerdanyola, que amb un mínim de recursos ha maximitzat una col·lecció adquirida amb més complicitats i simpaties que no pas diners. Em fa enveja el de Granollers, amb el seu edifici brutalista que va tenir la sort d’ensopegar amb un Manel Clot –DEP el millor caçatalents artístics de Catalunya– i un alcalde obert de ment que va permetre l’adquisició d’una de les millors col·leccions d’art contemporani del nostre país. O Figueres, que està renovant de cap a peus el Museu de l’Empordà…
Però també hauríem de mirar a Terrassa o a Reus per veure que hi ha ajuntaments que encara fan menys que nosaltres. Sense tenir en compte que tot just ara, el MNAC està bastint una col·lecció d’art català de postguerra. Del MACBA ni en parlem…
Cal un nou i millor espai per al Museu d’Art de Sabadell? Sí. Cal repensar el concepte de museu d’art per a incloure-hi àmpliament disciplines com el so i la imatge, l’arquitectura, el disseny, les arts tèxtils…? Absolutament. Cal dotar de més recursos les nostres institucions culturals pel senzill fet que, a part de reivindicar el nostre patrimoni, són generadores de riquesa econòmica? Qui no ho vegi, està cec. I, és clar, cal qüestionar i renovar projectes cada cert temps. Però això es pot fer de moltes i diverses maneres. No cal demanar tallar caps… perquè els responsables del poder tallaran caps i s’oblidaran de la resta: “Muerto el perro se acabó la rabia”, exclamà Carles III després del Motí d’Esquilache.
Soc nascut a Sabadell, hi vaig créixer i, tímid culturalment, m’hi vaig fer: vaig assistir astorat, amb tretze anys, al repartiment al carrer d’un número de la revista Èczema (1978-1984), vaig veure exposicions que em feien ballar el cap a l’Acadèmia de Belles Arts, els dimarts anava al Cine Club, i els divendres i dissabtes, a la Faràndula i a l’Imperial, seu de la Filmoteca de Catalunya, adquiria publicacions de la Fundació “La Mirada”, vaig comprar les meves primeres obres d’art, a crèdit, a les tres! galeries d’art contemporani que hi havia a la ciutat, no em perdia les tertúlies de la botiga del Tatum, on vaig conèixer el bo i millor dels caps pensants sabadellencs, visitava les exposicions de la Caixa Sabadell… Fixeu-vos, res d’això pertanyia a l’Ajuntament. De fet, no vaig entrar al museu fins a mitjans de la dècada del 1990…
Aleshores, de qui és la culpa que tot això s’hagi evaporat? De l’ajuntament? Cap ajuntament de Sabadell mai ha mogut un sol dit per la cultura local. Com cantava Dylan, The Times They Ara A-Changin’, però els sabadellencs no.
