[Per Josep Mercadé, periodista]
Encetem un mes de maig postpandèmia que s’inicia amb una explosió d’activitats de tota mena, la majoria festius i culturals, que arriben a una població assedegada de sortir i de gaudir de la llibertat recuperada. Una d’aquestes propostes és l’estrena de la pel·lícula Alcarràs, de Carla Simón, que aquest cap de setmana ha arrasat a les cartelleres cinematogràfiques aconseguint audiències impensables fa pocs dies.
Alcarràs la fa especialment singular el fet de ser un film català i en català; un producte de proximitat que fins i tot desplaça pel·lícules que venen de fora. També hi podríem afegir el fet que els actors i actrius no són professionals i que, gràcies al saber fer de la directora, demostren davant la càmera una capacitat interpretativa sorprenent que afavoreix l’empatia amb el públic.
Aquests tres elements han contribuït que Alcarràs vagi més enllà de la seva qualitat cinematogràfica, que per a mi la té, i esdevingui un alè d’esperança per a les sales d’exhibició. A la zona metropolitana aquest fet potser no té una especial transcendència, però si anem al rere país, on les possibilitats de trobar un cine funcionant més aviat són escasses, resulta molt més important. De fet, alguns municipis de la plana de Lleida ja han dit que tornaran a obrir sales de cinema que han estat tancades des de fa anys.
La gràcia de tot plegat és que això no ho ha aconseguit una producció estrangera, amb uns efectes especials que et fan bellugar la butaca del cinema, sinó una producció modesta, ben aprofitada, amb contingut, que clava les urpes amb temes que fàcilment aconsegueixen la identificació de l’espectador.
Us poso un exemple, el passat diumenge a la tarda vaig assistir a la projecció d’Alcarràs al Teatre de la Passió de Cervera, un macroedifici creat els anys seixanta per acollir unes representacions que, aleshores, mobilitzaven milers de persones, però que actualment continua funcionant, tot i que amb molt poc aforament. Doncs aquest dia la projecció la van seguir 1.100 persones de totes les edats, la qual cosa encara és més significatiu.
Per a una persona de Sabadell, envoltada d’un entorn metropolità, anar a veure aquesta pel·lícula li hauria de permetre valorar el producte de proximitat. Un cop visionada, qui sap si quan vagi a comprar tindrà més consciència sobre la feina que fan els pagesos del nostre país, que ens alimenten sense que tinguem la necessitat d’anar a buscar fruites i verdures a centenars o milers de quilòmetres. Només per això ja val la pena. Aneu a veure Alcarràs.
